Venusianes sexis i altres fantasies del món germà

Si hi ha vida a Venus no s'assemblarà a Zsa Zsa Gabor, desgraciadament. En realitat, pel que anem intuint, serà insignificant i pudent, una mica més semblant al que se't pot enganxar a una sabata que no pas a la voluptuosa actriu que va encarnar la cortesana venusiana Talleah a Reina del espacio exterior (1958). A la pel·lícula Venus apareixia com un planeta regit per dones que no s'avenien gens i al qual arribava una expedició de terrícoles per viure aventures que la Lliga Nacional de Decència dels Estats Units va trobar moralment objectables i plenes d'“innecessària picardia”.

La ciència-ficció ha imaginat tradicionalment el planeta més proper al nostre com una mena de món germà (un 82% de la massa de la Terra) però més exuberant, tropical, fecund, ple de vegetació i aigua i amb ocupants sovint d'acord amb aquestes característiques. El gènere s'ha equivocat molt amb Venus. Abans que les sondes espacials soviètiques Venera (1961-1984) i la Mariner II nord-americana (1962) revelessin la veritable naturalesa del planeta, un món decididament inhòspit, infernal (475 graus de temperatura), un forn on fins i tot es fondria el plom, i no cal dir que també Zsa Zsa Gabor, que a més quedaria plana (!) per la pressió de l'atmosfera, el fet que el planeta estigués cobert per núvols (es pensava que de vapor d'aigua) i més a prop del Sol convidava a imaginar un escenari canicular amb mars i pantans d'aspecte càmbric i criatures dinosauroformes. H. G. Welles esmenta a l'epíleg de La guerra dels mons que es creu que els marcians van marxar cap a Venus després de fallar en la conquesta de la Terra: tampoc els deu haver anat gaire bé.

L'element sensual i luxuriós també ha estat present en moltes fabulacions (sobretot en el pulp, la literatura barata), i és que el planeta porta el nom de la deessa de l'amor carnal i el desig, i es pot dir que en força ocasions Venus ha estat de les dones. Hi ha un altre film clàssic, Viaje al planeta de las mujeres prehistóricas (1968), que va adaptar d'una novel·la soviètica i va dirigir per Roger Corman el gran Peter Bogdanovich (sota nom fals). De nou una expedició terrícola masculina arribava, el 1998!, a Venus i es topava amb una població femenina encapçalada per la suggeridora Mamie van Doren (ex-Miss Palm Springs). Aquí, és a dir, a Venus, les dones eren boniques sirenes rosses que duien pantalons de pota d'elefant i sostenidors de petxines i adoraven un pterodàctil (tremoleu Sagan i DeGrasse Tyson!) i que s'emprenyaven quan els viatgers el mataven. La pel·lícula, que incloïa un diàleg inoblidable (“Ho has sentit?, gairebé sona com una noia”, “sí, una noia o un monstre”), mostrava diversos elements clàssics de la manera en què bona part de la ciència-ficció ha vist Venus: un món misteriós, calent i humit, cobert en gran mesura per oceans (panthalassa), amb pantans, plantes gegants, una atmosfera pesant, tèrbola, verdosa, i amb una fauna prehistòrica. El pitjor que la Terra ha enviat a Venus és Abbott i Costello, que es van equivocar de direcció camí de Mart el 1953.

A Piratas de Venus (1934), primer títol de la sèrie d'Edgar Rice Burroughs sobre les aventures de Carson Napier al planeta —similars a les del seu John Carter a Mart—, aquest és un frondós món arbori on creixen estranyes bèsties i diferents races d'éssers humans “com nosaltres mateixos”. Les peripècies de Napier no són gaire diferents de les de Flash Gordon, que també va visitar sovint Venus (Catástrofe en Venus, Destino: Venus, Océanos de Venus), o les de Buck Rogers, un altre assidu.

Significativament, un autor devot de la ciència com Isaac Asimov té també en la seva producció literària descripcions de Venus subjectes al clixé. A Lucky Starr y los océanos de Venus (1953), una de les aventures del seu heroi que persegueix malfactors pel Sistema Solar, el planeta està del tot cobert pel mar, sota la turbulenta capa nuvolosa d'un blanc radiant que ho amaga tot (i que paradoxalment, en reflectir la llum del Sol, és el que fa que Venus brilli tant al nostre cel). Els colons terrícoles d'Asimov (sis milions) viuen en ciutats submarines dedicats a l'exportació d'algues i amenitzats per trobades amb la fauna aquàtica local, incloent-hi granotes mentalistes i una criatura de la grandària d'innombrables balenes. Asimov es va disculpar després adduint que va escriure la història quan encara es considerava la possibilitat que el planeta contingués grans quantitats d'aigua. Des de les dades de la Mariner II sabem que la superfície de Venus és àrida i abrasadora.

De fet, Asimov va cometre un altre error important: dir que no hi havia muntanyes, quan el planeta té els monts Maxwell, que s'eleven 11 quilòmetres, més alts que l'Everest i tot. Els Maxwell, segons el físic James Clerk Maxwell, són, per cert, l'únic lloc de Venus amb nom masculí. Tots els altres (altiplà Lakshmi, planícia Ginebra, continents Ishtar i Afrodita…) són noms femenins, amb predilecció per la forma en què s'ha anomenat el planeta en altres cultures. Potser és un infern, però no es pot negar que hi ha paritat.

C. S. Lewis a Perelandra (1943), el nom que li donen a Venus a la novel·la, va imaginar-hi també oceans, com Olaf Stapledon, i onades altíssimes, mentre que Robert A. Heinlein va fer del planeta una colònia esclavista a Lógica del imperio, un dels seus diversos acostaments a aquest món. Arthur C. Clarke va preferir Mart (i més enllà, Júpiter), un planeta que ha interessat molt més a la ciència-ficció i que ha donat novel·les i pel·lícules amb especulacions més consistents i una mitologia més potent. Tot i així, Clarke (que té un relat commovedor, Antes del Edén, sobre com la incipient vida a Venus sucumbeix a causa de la porqueria que hi han deixat astronautes humans) també va sucumbir a la veu de sirena del nostre veí i, en descobrir-se que no hi havia mars, va lamentar no poder anar-hi a practicar el seu esport preferit, el busseig. A 3001: odisea final (1997), va fer que la humanitat llancés trossos de cometa sobre Venus per refredar-lo i convertir-lo en un lloc habitable.

Una de les plasmacions més inoblidables de Venus en la ciència-ficció és, sens dubte, encara que sempre el vincularem més a Mart, la de Ray Bradbury en el seu ominós relat La pluja (1950), inclòs a L'home il·lustrat. En aquesta història, un grup d'astronautes prova d'arribar a un refugi sec i calent al planeta mentre els embogeix la pluja, que cau de manera continuada. Al Venus de Bradbury hi ha un sol continent petit envoltat del mar Únic. En aquesta porció de terra selvàtica la pluja ho ha destenyit tot fins a deixar-ho d'un blanc espectral. Els venusians —que no hi apareixen— esperen els terrícoles per arrossegar-los al mar i donar-los mort lentament. El relat era un dels que es va escollir del llibre per a la versió cinematogràfica del 1969 de L'home il·lustrat i va tenir una adaptació per a la televisió el 1992 en la qual es van treure les extemporànies referències a Venus. En realitat, si a Venus plou àcid sulfúric (la pluja àcida anomenada virga), Bradbury no anava tan desencaminat amb la seva pluja embogidora i punyent, aquesta pluja “que ofegava totes les pluges i fins i tot el record d'altres pluges”. Hi ha un altre conte de Bradbury ambientat en un Venus plujós, el malenconiós Tot l'estiu en un dia, sobre una nena que es perd l'únic moment de cada set anys en què surt el sol al planeta.

A Astronautas (1951), d'un altre mestre, Stanislaw Lem, es troben el 2003 indicis que l'explosió de Tunguska (1908) va ser provocada no per un meteorit sinó per la caiguda d'una nau procedent de Venus que venia amb males intencions; una expedició viatja llavors al planeta i troba que l'agressiva civilització que hi havia s'ha autodestruït en una guerra nuclear. La novel·la va tenir versió cinematogràfica, First spaceship on Venus (1962). Venus apareix en l'esplèndida i tan divertida Mercaderes del espacio (1953), de Frederik Pohl i Cyril K. Kornbluth. El protagonista, un publicista, ha d'aconseguir fer atractiva l'emigració al planeta, on la vida en realitat és un espant. En la seqüela La guerra de los mercaderes, el 1984, Pohl va tornar al seu Venus, on, malgrat la terraformació (el procés per fer-lo habitable), la calor fora dels refugis encara pot fondre els queixals empastats i l'aire continua sent verinós. No és estrany que entre els colons imperi un rancor cap als qui els van induir a anar cap allà. Clifford Simak té un relat, Muerte por hambre, en el qual un metge investiga una comunitat en una colònia de Venus que són les úniques persones immunes a un virus.

En general, l'interès de la ciència-ficció per Venus va decaure força quan es va saber que era com era, capaç de fondre les sondes i les princeses, i descobrir-se l'extrema dificultat de colonitzar-lo o simplement visitar-lo un dia. Malgrat tot, Larry Niven es va apropar a aquest nou Venus a Encalmado en el infierno (1965) i Ben Bova en Venus (2000), mentre que Frank Herbert, l'autor de Dune, va fer que la Legió Estrangera lluités sobre la seva infernal superfície amb vestits superresistents (Hombre de dos mundos, 1986). En un gir molt suggeridor, Garnett Elliott, batejat com el nou mestre del pulp, ha convertit Venus en escenari d'enfrontament de la Guerra Freda (Red Venus, 2015).

Altres autors com Pamela Sargent (en la sèrie iniciada amb Sueños de Venus, 1986) i el mateix Kim Stanley Robinson, que ja va adaptar Mart, han imaginat la seva terraformació sobre la base d'idees científiques. També hi ha els que segueixen descrivint nostàlgicament un Venus fantàstic, de bellesa salvatge, on la pudor fètida de la fosfina no dissol l'aroma de roses blanques i cítrics de Zig Zag, el vell perfum vintage de Zsa Zsa Gabor.