L’infern a la terra

A la seva trilogia sobre els arxius secrets de la KGB i l’Oficina de la Fiscalia de l’URSS (Esclavos de la libertad, Denuncia contra Sócrates i Crimen sin castigo), Vitali Shenstalinski (1939) historiava la persecució acarnissada que van patir els sospitosos de desafecció ideològica i demostrava com es va convertir en un concurs summament popular: “Todos participaban en él, por decreto y estímulo del poder: vecinos, colegas, parentela, delatándose los unos a los otros, desenmascarando, asintiendo, votando o cerrando los ojos y tapando las orejas para no ver ni oír, para no saber que el mal triunfa y, por lo tanto, cediéndole el camino”. El totalitarisme soviètic va silenciar, va represaliar i va assassinar milers de dissidents, i els professors universitaris, els científics, els artistes, els cineastes i els escriptors de seguida van constatar que mai cap enemic exterior havia tractat tan malament la intel·ligència i el talent artístic com els seus propis compatriotes. De sobte, tothom podia protagonitzar les pàgines d’una mala novel·la policíaca: els interrogatoris s’assemblaven a un guió delirant, els visitants estrangers eren acusats d’espionatge, qualsevol reunió es convertia en una “presa de contacte”, i cada conversa ocasional era susceptible de ser considerada pels comissaris culturals com una transmissió de dades i informes secrets.

Una vegada Vladimir Putin va tornar a impedir la consulta pública dels documents policials, els interrogatoris, les cartes i els manuscrits que provaven el terror d’Estat comès per l’URSS, Shenstalinski va reordenar i ampliar la informació presentada en la seva lluminosa trilogia: a La palabra arrestada (Galaxia Gutenberg) va reconstruir els processos que van arruïnar la carrera, l’obra i la vida d’uns escriptors (Bábel, Mandelstam, Bulgakov, Tsvietaieva, Platónov, Ajmatóva, Pasternak) que van tenir la sinistra fortuna d’haver de subsistir contra tota esperança en una època criminal. Bábel va ser executat, Mandelstam va morir en el gulag de Kolima, Tsvietaieva es va suïcidar, Ajmatóva va sofrir vicàriament la ira stalinista —el seu primer marit va ser afusellat i el seu fill va ser empresonat a Sibèria—, Bulgakov i Platónov van ser condemnats al silenci, a la misèria i a la marginació, i Pasternak, a pesar del Nobel, va conèixer què significava la paraula ostracisme.

Era el que succeïa quan se somiava una humanitat adepta a l’espionatge i en la qual qualsevol que respirés de manera diferent a la resta havia de ser denunciat. A La palabra arrestada Vitali Shenstalinski ha descrit un nou avatar de l’infern a la terra: no hi ha res d’estrany en un lloc on Pávlik Morózov, un membre de les joventuts comunistes, després de denunciar el seu pare per contrarevolucionari i assistir al seu afusellament, assoleix el paradigma de l’home nou, del model digne d’imitació.