Violència, secrets, traïció

Obrim amb una cambra blindada amb càmeres de seguretat, control climatològic i sistema antiincendis a la biblioteca Burns del Boston College, anomenada la Sala del Tresor, a la qual arriben, el juliol de 2013, dos inspectors de policia per prendre uns documents secrets. Saltem enrere, al vespre de 1972 en què Jean McConville, una vídua de 38 anys i mare de deu fills, va ser segrestada al seu domicili de Belfast per no tornar mai més... Podríem ser davant d’un thriller, una novel·la negra o una novel·la d’espies, però la cosa és molt més trista i cruenta: és el pòrtic a una feina de quatre anys dedicada a l’estudi del conflicte que va sacsejar Irlanda del Nord durant tres dècades, conegut popularment com The Troubles.

NO DIGUIS RES

Patrick Radden Keefe

Edicions del Periscopi

574 pàg. | 22,90 euros

Patrick Radden Keefe (Dorchester, Massachusetts, 1976) —redactor de The New Yorker i col·laborador de mitjans com The New York Times Magazine, Slate i The New York Review of Books— ha trobat la fórmula perfecta per acostar-se a la tragèdia: claredat, pols narratiu, emoció, profunditat, imparcialitat. Capaç d’encaixar uns fets terribles i complexos, a la vegada amb un arc temporal i una varietat de personatges amplíssima, en una narrativa fluïda i apassionant, o d’agermanar la investigació periodística més rigorosa i completa amb els mecanismes addictius de la novel·la de suspens de qualitat; en altres paraules, una comprensió exemplar de les possibilitats de la non fiction-novel (no és agosarat pensar que Truman Capote s’hauria acostat als fets des d’una òptica semblant). Els reconeixements parlen per si mateixos: premis Orwell d’Escriptura Política 2019 i National Book Critics Circle de No-Ficció 2019; finalista del National Book Award; a les llistes de millors llibres de l’any del The New York Times, The Washington Post, Time i Time Magazine.

En un marc de fanatisme, violència, ideologia i bojeria en què la línia divisòria entre víctimes i botxins queda dissolta, No diguis res va relatant els moments àlgids de la lluita armada i el pols polític (atemptats, vagues de fam, negociacions obertes o en secret, judicis), a la vegada que il·lustra sobre interioritats (tàctiques d’insurgència i de contraterrorisme, infiltració d’espies, mètodes d’interrogatori i tortura, tensions internes als dos bàndols…) i convida a reflexionar sobre si els fins justifiquen els mitjans, els límits de l’amistat, la mercantilització del màrtir, el grau de sacrifici que implica la pau…

Són nombrosos els encerts i els recursos de l’autor perquè informació i entreteniment siguin un i el mateix: pausar l’acció en moments angoixants com el més astut guionista de cliffhangers; humanitzar tothom sense caure en hagiografies ni demonitzacions; mantenir una visió objectiva sense descafeïnar la gravetat i els excessos de totes les parts; no caure en la temptació d’introduir referències personals en la història (un mal molt freqüent en col·legues americans) ni incórrer en sentimentalismes, i anar condimentant el relat amb episodis inversemblants, a vegades dignes d’un thrillerhiperbòlic de Hollywood o d’una de gàngsters de Guy Ritchie, d’altres del teatre de l’absurd o d’una comèdia negra. Una mostra: un carregament d’armes que l’IRA passa de contraban en el transatlàntic de luxe amb el nom de la reina, Queen Elizabeth II; vendre cosmètics i joguines i oferir serveis de bugaderia com a tapadora; fugides de presons en helicòpter, o per mar empastifant-se el cos amb mantega i betum a partir de l’exemple d’una foca, disfressats de bisbes, dins de matalassos rovellats en camions de la neteja…; capellans cridats de matinada per donar l’extremunció abans d’una execució; membres d’un comando fent turisme al Palau de Buckingham o emborratxant-se en pubs la vetlla de col·locar diversos cotxes bomba; robatoris d’obres d’art (Vermeer, Velázquez, Rubens, Goya…) per exigir el trasllat a una presó d’Irlanda del Nord d’unes recluses en vaga de fam; un atac amb granades durant un enterrament que fa que l’endemà alguns dels assistents acabin sota terra al mateix punt…

Potser el millor elogi que es pot fer a No diguis res (publicat en castellà a Reservoir Books) és que és el llibre que tot conflicte polifacètic i dolorós demana, un llibre que obre portes a poder contextualitzar, entendre, pensar, perdonar, debatre, parlar… i que, presidit per la necessitat de recordar, està escrit tant per al present com per al futur.