La complexa pugna entre moral i ficció dona a Pau Luque el premi Anagrama d’assaig

Són temps, en principi, de realitat pura i dura, suposades certeses absolutes cimentades en dades i imatges. Per això, no hi hauria d'haver espai ni per a la incertesa ni per a la imperfecció, i encara menys per plantejar-se si l'art, i més si s'amaga darrere de formes suposadament incorrectes, pot ser moralment condemnable. O potser no. Doncs aquest és el debat que obre l'assagista barceloní Pau Luque a Las cosas como son y otras fantasías, amb la qual el professor de Filosofia del Dret ha obtingut aquest dimarts a Barcelona els 8.000 euros amb què està dotat el 48è premi Anagrama d'assaig.

"Moral, imaginació i art narratiu" és el subtítol de l'obra que s'ha imposat entre els 116 originals rebuts de 16 països i que arribarà a les llibreries el 23 de setembre. En la seva proposta, Luque (Barcelona, 1982) defensa que l'univers moral només es pot eixamplar acceptant, precisament, els embats del que és dubtós, assumint la imaginació més punyent. Per això, el professor de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (país on viu des del 2014) recorre a un notable catàleg d'obres moralment incòmodes, com, entre d'altres, la música de l'australià Nick Cave o, en l'àmbit literari, novel·les com la torbadora Lolita, de Vladimir Nabokov, o la més filosòfica El mar, el mar, d'Iris Murdoch, amb les obsessions del protagonista, un dramaturg retirat.

Segons Luque, col·laborador d'aquest diari, l'única manera d'eixamplar l'entesa de la vida, amb la seva maldat i la seva bondat, es troba en el dubte que acostuma a generar la creació artística. I, a més de Shakespeare i Cervantes, també porta la reflexió al món del cinema, amb referències a la producció de Federico Fellini i fixant-se en escenes clau de dos films controvertits, com Irreversible, de l'argentí Gaspar Noé (la venjança de dos joves per la violació d'una amiga) i La pianista, de Michael Haneke (basada en la novel·la d'Elfriede Jelinek, amb l'impactant masoquisme de la protagonista).

El lloc que escriptors i artistes haurien de tenir als mitjans de comunicació, la imaginació contra els clixés misògins o les intencions no sempre nobles que hi ha al darrere de l'empatia són altres fils de Las cosas como son y otras fantasías que estira amb valentia Luque, que fa dos anys va tenir una notable repercussió amb el seu assaig La secesión en los dominios del lobo (Cataracta), sobre els successos de l'octubre del 2017 a Catalunya, episodi que va batejar com a “cop postmodern” a partir d'“una estratègia de comunicació basada en la hipertròfia del llenguatge polític”.