Mai no és tard per reivindicar les artistes

L'obra de l'artista nord-americana Rosemarie Castoro (1939-2015) abasta formats des del dibuix a la pintura, l'escultura i la performance. Lligada al terreny corporal i tangible, a la dansa i el moviment, s'entronca en els postulats del minimalisme, que era l'avançada als anys seixanta. Amb els seus primers treballs de maduresa, quadres monocroms rectangulars sobre els quals col·locava succintes figures geomètriques, va obrir el camí a altres creadors que després es qualificarien de genis.

De Castoro, no obstant això, se n'ha sabut ben poc o res fins que el Macba va rescatar la seva figura en una exposició entre finals del 2017 i principis del 2018, dos anys després de la seva mort. Va suposar la seva primera gran retrospectiva institucional, de tota la seva trajectòria i a tot el planeta, però no ha estat, ni de bon tros, l'única mostra que en els últims anys ha rescatat de l'oblit una dona amb unes aportacions que havien quedat reduïdes, en el millor dels casos, a una nota a peu de pàgina en el relat de l'art contemporani. A una edat madura o també, com va passar amb Castoro, poc després de la seva defunció, estan proliferant arreu del món, també a Espanya, reivindicacions d'artistes injustament ignorades, signatures cada vegada més cotitzades, com les de Carol Rama (recuperada també pel Macba), Carmen Herrera (Whitney de Nova York), Luchita Hurtado (Serpentine de Londres) i Etel Adnan (Documenta 2012), entre moltes altres.

En un esforç per “reescriure la història”, com explica el director del museu barceloní, Ferran Barenblit, les institucions fa anys que s'entesten a “canviar les preguntes” que condicionen les respostes des de les quals valorem i ens aproximem a la creació artística. “Però no es tracta simplement de col·locar una dona on abans hi havia un home, sinó de donar forma a un relat diferent del que existia”, apunta el gestor. La cosa tampoc va d'escriure noms en femení sobre els rètols per una necessitat de figurar, sinó que, molt més directament, la tasca consisteix “a treballar amb artistes que resulta que són dones”.

“Jo no parlaria de tendència sinó de consciència”, afegeix Inma Prieto, la directora d'Es Baluard, a Palma. “Hi ha una voluntat de voler veure: aquestes artistes són aquí però ningú les ha mirat, perquè aquesta mirada estava fixada en un altre tipus de propostes”. Davant d'una pel·lícula d'Agnès Varda, els ulls de Prieto es van trobar per casualitat amb l'obra d'una d'aquestes creadores perdudes: la portuguesa Ana Vieira (1940-2016). “Quan vaig veure aquelles imatges em vaig dir: ‘Això de qui és?”, recorda. A finals d'agost ha clausurat a Es Baluard la primera individual que se li ha dedicat a Vieira fora del seu país, un conjunt d'obres multidisciplinàries que estableixen un diàleg entre l'espai públic i el domèstic per analitzar les diverses formes de convivència.

Com bé subratlla Barenblit, resulta crucial “no caure en la simplificació que els homes fan art d'una manera i les dones d'una altra”. Però al mateix temps, com anota el director del Reina Sofia de Madrid, Manuel Borja-Villel, fins fa no gaire la pràctica artística de les dones s'ha caracteritzat per la “transversalitat”, l'alternança d'àmbits de la casa a l'espai social, terrenys per on es mou precisament l'aportació de Vieira. Altres possibles diferències a les quals fa referència Borja-Villel són “una relació amb el públic més relacionada amb les cures i els afectes” i en una manera d'entendre l'èxit més allunyada del mercat.

Avui dia acumula premis de primer nivell, com el Nacional d'Arts Plàstiques i el Velázquez, però al llarg de la seva trajectòria, la pionera de l'art conceptual a Espanya Concha Jerez (Las Palmas de Gran Canaria, 79 anys), ha conjugat en etapes les cures a la seva família amb la docència i la creació artística. És ara, després de dècades de producció d'avantguarda, quan viu el seu moment de ple reconeixement: després de rebre els dos guardons del Ministeri de Cultura el 2015 i el 2017, respectivament, en l'actualitat protagonitza la seva primera retrospectiva en un museu nacional, el Reina Sofia.

Abans que a Jerez, aquestes distincions han alçat recentment, també a edat avançada, altres dones, com la madrilenya Elena Asins (1940-2015), igualment artista conceptual, la donostiarra Esther Ferrer (82 anys), membre del grup ZAJ i artista de performance, o la xilena Cecilia Vicuña (72 anys), poeta i militant de l'art feminista i ecologista que en una entrevista recent a aquest diari confessava: “Pensava que em moriria com una artista secreta”.

Un any abans que li comencessin a ploure aquestes distincions, el 2014, el Musac de León ja va posar la lupa en la carrera de Concha Jerez. No per casualitat: com explica el seu director, Manuel Olveira, la compensació a aquestes propostes suspeses als llimbs “forma part de l'ADN del museu”. “Tenim un programa de treball centrat en qüestions de feminisme”, assenyala, “i hem combinat la presència d'aquestes artistes amb altres de mitja carrera i més joves”.

En els últims anys, el centre ha tret de la foscor creadores com la romanesa Geta Bratescu (1926-2018); la cubana Hessie (1936-2017); la lleonesa Teresa Gancedo (83 anys) i la granadina María Lara (80 anys). En aquesta mateixa línia, el Macba està revisant el paper d'artistes minimalistes en femení, com Rosemarie Castoro i l'alemanya Charlotte Posenenske (1930-1985). Fora de l'àmbit contemporani, els grans museus també passen comptes: a l'octubre, el Prado inaugurarà la seva esperada mostra Invitadas, que aborda el rol femení en el sistema de l'art espanyol al segle XIX i principis del XX.

Quan van associades al fet efímer i performatiu, les obres d'aquestes artistes contemporànies arriben als comissaris a través de relats directes, entrevistes amb companyes de professió, gent propera… Si no, com indica Prieto, es tracta de fer una tasca “d'estudi, d'arxiu, d'apropar-te a galeries, a l'àmbit local…” “Pero resulta molt més difícil indagar les carreres d'artistes anteriors al segle XIX, perquè han deixat poques empremtes en la documentació”, remarca Olveira. “En l'art modern el masclisme no ha estat tan aclaparador i l'accés a la documentació és força més senzill”.