Josep Clarà, més que un escultor de deesses

L'escultor Josep Clarà (Olot, 1878-Barcelona, 1958) és un dels màxims representants de l'art català i espanyol de començaments del segle XX, autor d'una obra comparable a la d'altres contemporanis seus com Auguste Rodin o Aristides Maillol, que va conèixer i amb qui va compartir escenari. La seva vida plena de triomfs va passar per una etapa de 32 anys a París, entre el 1900 i el 1932, quan aquesta ciutat era el centre del món de l'art. La crisi del 1929 li va fer perdre molts dels seus clients i, consagrat, va retornar a Barcelona, on va tornar a triomfar. Però el coneixement de l'obra d'aquest olotí universal queda reduïda gairebé a un parell de peces que són a l'espai públic, com la seva famosa La deessa, una de les icones de la ciutat de Barcelona, malgrat que l'original, del 1928, es troba des del 1981 als magatzems del Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) i el que es pot veure és una rèplica. Per reivindicar aquest artista i les seves múltiples facetes a Can Mario, el museu d'escultura contemporània que la Fundació Vila Casas té a Palafrugell, es pot veure (fins al 29 de novembre) l'exposició Josep Clarà i l'univers de l'escultura, amb 60 de les peces que aquest artista va crear.

“Clarà és un dels protagonistes indiscutibles de la nostra història de l'art més recent”, assegura Cristina Rodríguez-Samaniego, doctora d'Història de l'Art i comissària de la mostra que ha portat des d'Olot i Barcelona a Palafrugell les peces, entre escultures, motlles i dibuixos del ric fons que l'escultor va deixar a la capital catalana com a llegat i que als anys noranta va quedar dividit entre el MNAC i la seva ciutat de naixement, després que l'Ajuntament de Barcelona tanqués el seu museu i derroqués l'habitatge que l'artista havia deixat a la ciutat per mostrar la seva obra.

“Clarà va ser un artista culte, intuïtiu, sensible, reflexiu, intel·ligent i enginyós, de caràcter emotiu, perseverant i vital”, a més de tenir una qualitat constant: “la incansable recerca de la bellesa”. Tot plegat queda clar després de visitar l'exposició en aquesta antiga fàbrica de suro, avui museu, en la qual es pot veure que les obres, la majoria nus masculins i femenins, s'apropen a la bellesa del classicisme i l'antiguitat que tant va conrear.

L'exposició, apunta la comissària, és la primera d'una nova línia de la Vila Casas centrada en mostres “més històriques, dins del marc del segle XX, ja no tant artistes actuals com era habitual, sinó personatges amb una trajectòria més històrica”.

Entre les peces, algunes d'originals, d'altres a través dels guixos en les quals es poden veure les empremtes de l'escultor: Jove florentí (1902) i Èxtasi, que va suposar el seu èxit a París el 1903, Adolescent (1905), Cortesana (1907-1908), Ritme (1916), el cap del Monument als voluntaris catalans (1923-1925), Banyista (1934), Adela (1935), Tors (1944), Nen dormint (1947), Nen llegint (1948) i, entre molts altres, Monument als caiguts, del 1950, una obra monumental que l'escultor va fer protegit per un mur per evitar que fos atacada pels puritans del moment, que no veien amb bons ulls els seus nus. Una obra maleïda en la qual Clarà no va representar vencedors ni vençuts, sinó un home sostenint el cos d'un altre home mort mentre la corona de llorers està tirada a terra i no sobre el cap del vencedor, però va acabar associada a la iconografia franquista, cosa que va fer que fos destruïda en un atemptat, i es va perdre la pista als fragments a què va quedar reduïda.

Rodríguez-Samaniego va comissariar també al MEAM de Barcelona el 2016 una altra exposició de Clarà, però en aquesta “es posa l'accent més en aspectes que, sovint, queden fora dels discursos habituals de les exposicions d'art: es parla de l'àmbit del taller, per explicar com es fan les obres i quins formats i recursos té a la seva mà l'artista, en un altre àmbit s'incideix en la importància dels models al natural, com Adela Fernández o Isadora Duncan, també tracta com es posen en circulació les obres a l'espai públic i privat dels col·leccionistes i acaba amb el món de relacions, a través d'alguns dels retrats que posen cara a personatges de la vida política, cultural i social que li va tocar viure, com els de Puig i Cadafalch, el Tenor Viñas, les de les dues filles de Charles Deering, el magnat nord-americà que va construir el Palau Maricel de Sitges, a més de diversos autoretrats de Clarà”, tots col·locats al final de l'exposició en una sala que sembla un bosc de retrats.

Una exposició necessària

Malgrat les exposicions del 2016 i l'actual del 2020 Josep Clarà continua sense tenir la seva gran exposició a Barcelona. Després del desmantellament de la casa museu el 1995, l'Ajuntament es va comprometre a fer-ne una gran mostra a l'antic museu d'art modern situat al Parlament. Es va fer i se'n va publicar el catàleg, dos volums en què s'estudiaven els dibuixos i les escultures. Però, al final, només es van exposar els dibuixos. “És necessària. El MNAC li deu aquesta exposició a Clarà. Encara que una manera de reivindicar-lo seria treballar, donar sentit i destacar el valor de l'important conjunt d'escultures de la mateixa època de l'obra de Clarà que té el MNAC aparcat a la sala sota la cúpula, una mena de cementiri d'escultures sense solta ni volta. Ja ho he parlat amb ells”, explica la comissària i experta Rodríguez-Samaniego.