Una vida entre l’or i el cava

La família de Nirka Panoso explota or a Bolívia. Or com el que ella treballa amb les seves joies a Sant Sadurní d’Anoia. Panoso és neta, filla i germana de miners a la regió dels Yungas. La seva mare, Felipa, va criar sola cinc fills: el marit va morir en un accident de trànsit, en una d’aquelles carreteres estretes sobre l’abisme que serpentegen les muntanyes riques en minerals, anhelades pels europeus des de la Conquesta, després pels nord-americans i ara, per empreses xineses.

La mina va donar l’oportunitat de tirar endavant a una família de camperols de Sucre. Els Panoso es movien d’una banda a l’altra del país. Nirka va néixer el 1977 a Cochabamba i va créixer a La Paz. Després, el destí la va dur a l’altra punta del món, al Penedès. Es va traslladar a Sant Sadurní l’agost del 2002 amb dos fills. Tenia 25 anys. “Em van fer fora del col·legi de monges de La Paz, on estudiava, perquè vaig ser mare amb 17 anys. Vaig haver de treure’m el batxillerat estudiant de nit”.

Va emigrar per motius econòmics, seguint la petja de la seva germana gran, que s’havia establert a Sant Sadurní. La germana també s’havia desplaçat a Catalunya per una tieta que hi havia arribat anys abans. La reagrupació familiar, coincideix Panoso amb altres testimonis d’aquesta sèrie d’entrevistes, és la raó principal per la qual els llatinoamericans opten per establir-se en una regió determinada d’Espanya. El primer que recorda de quan va arribar és el mar; no havia vist mai el mar. També li va cridar l’atenció que la gent aparqués el cotxe al carrer. “A La Paz això no era possible, te’l robaven.” El pitjor va ser l’hivern, massa fred per a ella. Va estar a punt de tornar a Bolívia, però va perseverar. “És dur quan arribes, però aquí hi ha més oportunitats, si treballes molt i bé, se t’obren les portes.”

A Bolívia era comptable en un banc. “Pot semblar que treballar per a un banc sigui una cosa que aporti estabilitat, però el meu sou no ens donava prou per viure. Per això vaig haver d’emigrar, i et puc ben assegurar que no volia marxar del meu país.” A Catalunya va començar ràpid a treballar assistint gent gran, i també com a cuidadora de nens. Encara avui, els caps de setmana, fa algunes hores extra. Mentre s’esllomava per tirar endavant els fills, va començar a estudiar un nou ofici: el disseny de joies. Afirma que va prendre la decisió perquè va detectar que el disseny tenia prestigi a Catalunya i per l’ascendent tan important que tenen les artesanies al seu país, Bolívia, perquè Panoso continua sentint-se boliviana.

Mentre treballava, va cursar el Grau Superior de Disseny de Joies a l’Escola Municipal d’Art Arsenal, a Vilafranca del Penedès. També es va formar a l’Escola Massana i va aprendre enquadernació a l’Escola Industrial de Barcelona. Ha rebut distincions i segells de qualitat, ha participat en fires i no va ser fins l’any passat que va decidir-se a obrir la seva pròpia botiga. S’ubica a la plaça de l’Ajuntament de Sant Sadurní i la va inaugurar el desembre passat. Per l’epidèmia de la covid-19, poc temps ha pogut estar oberta. En aquesta empresa l’ha ajudat la seva família política. Panoso està casada des del 2014 amb el Jordi, membre d’una coneguda família de productors de cava.

Panoso és un cas atípic. Se sent netament boliviana, però no manté cap contacte amb els seus compatriotes. Diu que es deu al fet que roman allunyada de Barcelona, però sembla que més que Bolívia, la seva pàtria sigui la seva família, la mare i la germana, que ara viuen a Londres, els fills i el Jordi. També és una boliviana de cor atípica, perquè només es planteja viure a Sant Sadurní, un poble, que, assegura, l’ha acollida de la millor manera. Recalca que mai no ha patit vexacions per ser estrangera, ni racisme ni rebuig per parlar en castellà.

Panoso té clientes que veuen en les seves joies aspectes exòtics, detalls bolivians. En veritat, corregeix ella, no és això, com a mínim de forma conscient. Hi ha una sèrie que sí que recorda els teixits andins. La naturalesa és la seva gran inspiració, també la seva afinitat per la terra on ha trobat una llar; un exemple d’això és la seva col·lecció inspirada en les branques de la vinya.

Només troba un punt negatiu d’Espanya: els feixucs tràmits burocràtics per obtenir la ciutadania espanyola. Creu que els llatinoamericans residents a Espanya, per la relació de segles, pel passat colonial, haurien de tenir més facilitat per ser espanyols de ple dret. El recorregut de Panoso fins a arribar a la seva estabilitat actual ha estat dur. Opina que no ha fet res especial, només treballar ambforça i valorar-se a si mateixa, “creure que pots aportar alguna cosa”. 

Una boliviana en terra de vi

Any i lloc de naixement: 1977, Cochabamba, Bolivia.

Quan va arribar a Catalunya: El 2002, es va instal·lar a Sant Sadurní d'Anoia amb els seus dos fills, seguint l'exemple de la seva germana.

Què determina que visqui lluny del seu país: La necessitat econòmica per ocupar-se de la seva família.

Ocupació: dissenyadora de joies, amb una botiga pròpia a la plaça de l'Ajuntament de Sant Sadurní.