Mariano de Cavia i l’‘ABC’

En els últims temps, més o menys des de Reagan i Thatcher, el liberalisme té mala premsa, i contamina tots els altres tipus de liberalisme, que en realitat és el tronc d'on han sorgit tots els avanços polítics, econòmics i socials dels tres últims segles, incloent-hi els derivats del socialisme democràtic, un liberalisme amb arrels i fonament en el món clàssic grec i romà, reinterpretat a partir del Renaixement.

Tot això és oblidat, naturalment, pel pensament fast food avui dominant, que llança el liberalisme al racó d'una ideologia que sosté únicament la dreta econòmica financera, i globalitzadora, a més. Greu error i enorme ignorància, un triomf dels grans simplificadors, el més perillós tipus d'ideòlegs sectaris.

Distingir entre les diverses accepcions del terme liberal excedeix les possibilitats d'aquest breu article. Però transversal a totes, potser al nucli bàsic del seu origen mateix, hi ha la idea de tolerància, que en si mateixa conté la llibertat de consciència, de pensament i d'expressió, també la de pluralisme polític i ideològic.

L'intolerant no és un liberal, es creu posseïdor exclusiu de la veritat, d'una veritat única que no ha de passar la decisiva prova de posar-ho tot en dubte i, de manera argumentada, justificar la posició que es defensa. Descartes va canviar el rumb de la filosofia amb una sola frase: “Cogito, ergo sum”, és a dir, “penso, per tant soc”. És un gir decisiu en el pensament occidental que dona lloc a la modernitat: res s'ha de donar per descomptat, tot s'ha de repensar d'acord amb les regles de la raó i l'experiència, aplicades a la canviant realitat de la societat. Després van venir Locke, Kant, Stuart Mill i tants d'altres. En aquesta camí som encara.

Tot això ve al cas perquè fa un mes s'ha complert el centenari del premi més famós del periodisme espanyol, el Mariano de Cavia, que anualment atorga el diari ABC. Aquest any s'ha concedit a un article d'Arturo Pérez Reverte i al llarg de la seva història han estat també Cavia escriptors com Pérez de Ayala, Fernández Flórez, Chaves Nogales, Julio Camba, Ridruejo, Madariaga, Rafael Alberti, Umbral, Cela, Octavio Paz, Vargas Llosa, Millás i, ja en aquest segle, Sánchez Ferlosio, Muñoz Molina, Eugenio Trías o Savater, entre d'altres. Total: cent.

El Premi té un enigma: qui era Mariano de Cavia? Un s'imagina que devia ser un vell periodista de l'ABC, avui una mica oblidat pel pas del temps. Però la resposta a l'enigma amaga una sorpresa que és un exemple per a la història del periodisme espanyol: Mariano de Cavia no va escriure mai a l'ABC. Caram! Llavors què? Doncs no només no va escriure al diari que patrocina el premi que porta el seu nom sinó que el seu fundador, Torcuato Luca de Tena, li va insistir incansablement, des del mateix inici del seu diari, que hi col·laborés en les condicions que volgués, tal consideració li tenia com a gran escriptor i gran periodista.

Però Cavia va refusar sempre aquests oferiments. “Jo no soc ni conservador ni monàrquic com tu, jo soc liberal i republicà”, li replicava a l'insistent Luca de Tena. Aquest, sense enutjar-se per la seva frustrada obstinació sinó al contrari, a causa de l'admiració que sentia per Cavia, l'endemà de la seva defunció, el 14 de juliol del 1920, va manar que tota la portada de l'ABC l'ocupés una fotografia de Mariano de Cavia i, després d'una elogiosa necrològica, va anunciar que es creava un premi de periodisme que portaria el seu nom, avui el premi més antic del periodisme espanyol.

Una relació exemplar, la d'aquests dos periodistes fins al moll de l'os, tots dos amb una admirable consciència de la seva professió: Cavia per la seva independència i irreprotxable integritat, Luca de Tena per la seva obertura de ment i pels seus valors liberals. Tots dos per creure en la importància del periodisme de qualitat, per tenir en compte la decisiva importància de la pluralitat d'opinions en la creació de l'opinió pública. Un ensenyament per a tots els mitjans de comunicació actuals.

Finalment, és una mostra de liberalisme, de liberalisme com a actitud, aquest liberalisme transversal basat en la tolerància i en el respecte a les conviccions alienes per la necessitat de parar esment en les seves opinions, no sigui que ens facin reflexionar, i potser modificar, les pròpies.