Amb peücs i mascaretes a la Casa Amatller

Quan el març del 2015 la Casa Amatller va obrir al públic, després de cinc anys d'intensa restauració del seu pis noble, el meticulós Santiago Alcolea, director de la Fundació Institut Amatller d'Art Hispànic, que gestiona l'immoble, va fer que tots els visitants es col·loquessin peücs als peus i que els guies portessin guants; una mesura que aleshores semblava una mica excèntrica, però que reflectia l'alta conscienciació pel patrimoni que caracteritza Alcolea, i que avui, en vista dels esdeveniments, sembla d’allò més encertada i precursora. Ahir, després de gairebé cinc mesos tancada per la pandèmia, les primeres persones que van acudir a visitar aquest edifici reformat per Josep Puig i Cadafalch, paret amb paret amb la Casa Batlló de Gaudí i dins de l’Illa de la Discòrdia del passeig de Gràcia barceloní, el primer que van fer va ser calçar-se els peücs, perquè tothom venia de casa amb la seva mascareta.

Va ser després que els rebés Laura Pastor, responsable, juntament amb Isabel Vallès, de Cases Singulars, l'empresa que des del 2010 permet visitar l'interior de moltes de les riques cases de famílies burgeses que entre finals del XIX i començaments del XX es van construir des del Modernisme.

El grup, format per set persones, era públic local, tots majors de 50 anys, amics o parelles, com el Xiscu i la Cristina, que havien vingut des de Santa Coloma de Gramenet. Tots van confessar que era la primera vegada que visitaven la casa i que aprofitaven el buit de turistes per conèixer el que fins ara els semblava que estava copat per ells. “Estem de vacances i ens agrada visitar aquest tipus de cases”, explica el Xiscu, que no va perdre detall dels animals humanitzats —gossos, gats, agrons, àguiles i òlibes— que decoren els capitals de pedra de les portes que donen pas d'una habitació a l'altra.

La Laura es va guanyar el públic quan, després de creuar la porta d'aquest pis de 400 metres quadrats, autèntic paradís de les arts decoratives on mosaics, parquets, fustes, pintures, parets entelades i mobles competeixen per cridar l'atenció del visitant, va començar a canviar la intensitat dels llums per transportar tothom, ara sí, a començaments del segle XX, quan l'industrial xocolater Antoni Amatller i la seva filla Teresa es van instal·lar a viure en aquesta casa que comptava amb tot els elements de modernitat d’aleshores, que no eren altres que aigua, llum, ascensor i cotxera.

Dos grups sense creuar-se

El grup reduït de la visita obeïa a les mesures adoptades per poder obrir, però també és una marca de la casa per la qual va apostar Alcolea el 2015 a l'hora de les visites: poques persones que permetin una visita calmada i relaxada i que ara, una altra vegada, són el pa de cada dia. La Laura va començar la visita a la part privada de l'habitatge, mentre que Nuria, una altra companya, guiava un altre grup de vuit persones que van començar per la part de representació, el gran saló menjador que dona a l'interior de l’illa on sobresurt la xemeneia-escultura de pedra d'Eusebi Arnau.

Als dormitoris del pare i de la filla, als seus banys contigus, a l'habitació de costura d'ella, al despatx de l'industrial que conserva fins i tot els llibres comptes de la fàbrica, i al gran saló, on la taula està parada per asseure's a prendre un bon berenar, sembla que pare i filla estiguin a punt de tornar i que la seva absència s'aprofiti per mostrar als visitants com viuen, en present, perquè el temps sembla aturat en aquesta casa no cinc mesos, sinó un segle.

El grup pregunta coses com què fan rams de flors seques a les cadires i butaques, i la Laura els contesta que eviten que la gent s'hi assegui, una cosa realment temptadora. També que si el ric Amatller era vidu i per què no es parla de la mare... i la Laura gira les seves explicacions sobre patrimoni cap a la premsa rosa: “Es van separar el 1877, després que ella s'escapés a Itàlia amb un cantant d'òpera, i en els acords es va estipular que la Teresa viuria amb el seu pare a partir dels set anys i que la mare no posaria un peu a Casa Amatller”. També eren moderns en això.

L'obertura d'ahir era doblement grata, com va remarcar la Laura: “El 12 de març vam complir cinc anys de l'obertura al públic, però vam haver de tancar, com tots els equipaments culturals. Avui per fi podem obrir”. Al grup només li falta aplaudir, se senten afortunats d'haver pagat els 12 euros que costa l'entrada. Molt més quan la Laura, al final del recorregut, els obsequia a tots amb una capseta de “fulls fins de xocolata, 70% cacau” de la marca Amatller, el mateix que va fer ric l'amo de la casa i li va permetre pagar els treballs per realitzar aquest interior modernista privilegiat.

Ja han reservat per fer visites els propers dies 100 persones. “Serà una mitjana d'entre 25 o 30 persones, comparades amb les més de 80 de l'any passat”, explica Laura. L'obertura servirà com a preàmbul perquè l’1 de setembre, si el coronavirus ho permet, reobrin la resta de les Cases Singulars.