Gaudí: un llegat incòmode

El 31 de juliol la sala Bonhams de Nova York va subhastar un dels 20 bancs que Antoni Gaudí va dissenyar per a la cripta de la Colònia Güell, a Santa Coloma de Cervelló, que abans del coronavirus rebia, juntament amb els altres sis edificis de Barcelona declarats Patrimoni de la Humanitat, la visita de més de 10 milions de persones a l'any. El moble tenia un preu de venda entre 170.000 i 260.000 euros. No va trobar comprador. I la subhasta fallida va posar de manifest els problemes d'autenticitat que pesen sobre molts dels objectes creats per l'arquitecte català.

La història dels bancs d'aquest edifici que Gaudí va deixar a mitges el 1914 per centrar-se en la Sagrada Família és digna d'una novel·la d'intriga. Els va dissenyar per als habitants de la colònia tèxtil amb –marca de la casa– materials reciclables que tenia a mà: la fusta de roure anglès de les caixes en les quals viatjava, des del Regne Unit, la maquinària per a la fàbrica i els fleixos de ferro de les bales de cotó importat des d'Egipte utilitzat per elaborar els teixits. Gaudí va encarregar els treballs al fuster de la localitat, Tomàs Bernat, i li va pagar, entre 1913 i 1914, un total de 400 pessetes, 20 per cadascun, com es pot llegir en un rebut conservat al Museu Diocesà de Barcelona.

El que no se sap del cert és què va passar amb ells després. Segons va explicar el 1989 Joan Bassegoda, un dels especialistes més entesos en Gaudí, set van acabar calcinats durant la Guerra Civil. “Dotze són els que hi ha a la primera fila de la cripta i l'altre és a la Casa Gaudí del Park Güell”, va escriure. Al catàleg de l'exposició sobre modernisme de 1990 es deia que “només quedaven quatre o sis bancs”, i en un llibre publicat el 2003 sobre la història de la Colònia s'apuntava que “molts van desaparèixer durant els anys 50 i 60 i només en van quedar tres d’originals”. “Va ser llavors quan es van construir els actuals”. Investigadors més recents posen en dubte l'afirmació de Bassegoda sobre la destrucció entre flames que va atribuir a gairebé tot el que es relaciona amb el treball i els tallers de l'arquitecte i dissenyador.

Sí que hi ha constància que el 1972, el rector de la cripta, per fer front a les despeses de l'edifici en un moment de crisi generalitzada de l’àmbit tèxtil, va vendre cinc dels bancs al col·leccionista de París Pedro Uhart per dos milions de pessetes cadascun (12.000 euros). Els 15 restants van ser traslladats a Barcelona pel bisbat. Un d'ells s'exposa al Museu Diocesà d'aquesta ciutat i un altre, des del 2014, al Museu Nacional d'Art de Catalunya.

Dos dels cinc bancs venuts a Uhart han acabat al MoMA de Nova York, que en té un des de 1976, i al Centre de Creació Industrial de París. Allà va arribar el 1977 i, després de traslladar-se al Museu de les Arts Decoratives dos anys després, va acabar el 1993 al Museu d'Orsay juntament amb altres peces dissenyades per Gaudí.

La resta dels bancs s'han subhastat a Nova York, París i Londres i han anat passant d'un col·leccionista a l'altre al llarg dels anys. El 1979, Christie's en va vendre un per 379.000 euros i el 2011, Sotheby's en va vendre un altre per 385.000 euros. El 2013, Christie's va tornar a subhastar el de 1979 però es va quedar sense comprador. Dos anys després, Sotheby's en va subhastar un per només 182.447 euros, propietat d'un dels grans col·leccionistes de Gaudí, Allan Stone, que aquell mateix dia també va vendre per 68.400 euros dues portes de l'oratori de la Casa Batlló. El 2016, Christie's en va vendre un altre per 382.144 euros, i el novembre del 2019 la mateixa casa va subhastar l'últim (fins divendres passat) per 225.000 euros. Són xifres astronòmiques si tenim en compte que fa poc més d'un segle van costar 12 cèntims d'euro.

Però l'embolic no s’acaba aquí. Aquests 20 bancs no són els únics de la cripta de la Colònia Güell que es coneixen: n'hi ha un al Museu de l'Hermitage de Rússia; un altre està en mans d'un col·leccionista privat alemany que el va comprar el 1996 i un tercer és en els fons del pintor francès Sam Szafran, que l'ha retratat en moltes de les seves obres, embolicant encara més aquest galimaties gaudinià en el qual hi ha més bancs que peces va fer Gaudí. Els especialistes coincideixen que aquests tres últims són rèpliques.

La fusteria Gurt de Barcelona va fer unes 70 còpies per reemplaçar el mobiliari de la cripta, moltes de les quals es conserven i s'utilitzen cada vegada que hi ha una cerimònia religiosa (ara, pel coronavirus, només està oberta a les visites els caps de setmana).

“Gaudí és molt complicat. D'aquest original es van fer moltes còpies i quan surt una peça a la venda mai no saps si és original o no”, assegura Antonio Sama, professor d'Història de l'Art de la Universitat Complutense i encarregat per Bonhams de fer un informe i un certificat d'autenticitat per a la venda del banc divendres passat. Sama no té una explicació al fet que no trobés comprador.

“He comparat el banc, en mans del propietari des que el va comprar el 1977, amb els conservats Museu Diocesà d'aquesta ciutat i un altre, des del 2014, al Museu Nacional d'Art de Catalunya, i és gairebé idèntic en tècnica i material i molt diferent de les còpies posteriors”, explica Sama, que destaca com a proves determinants “la fusta utilitzada, l'acoblament del metall, amb rebladures, no amb farga, i la talla a mà de l'element decoratiu de la venera a la part central del seient”. Tanmateix, també destaca la dificultat del seu treball perquè “no hi ha cap banc igual, perquè no són peces seriades i estan fetes amb materials reciclats”.

Per Sama, el fet que el banc no s'hagi venut “té a veure potser que estigui passant el ‘boom’ Gaudí i els col·leccionistes prefereixin ara peces més recents, perquè ja hi ha dos bancs que no s'han venut”, amb referència al del 2013, que tampoc va trobar postor. També es podria deure al fet “que s'hagin subhastat peces atribuïdes a Gaudí, com un banc de pedra el 2013, sobre el qual hi havia molts dubtes entre els experts. Això ha perjudicat molt”.

Segons Luis Gueilburt, el nombre de bancs originals no està clar, “possiblement perquè després que marxés l'arquitecte, el rector va encarregar-ne més al fuster; 20 bancs eren pocs per als 700 habitants que llavors habitaven colònia, dels quals 600 segur que assistien a missa. Són rèpliques, sí, però fetes igual que els 20 primers i en vida de Gaudí”.

Fa anys que aquest expert en els mobles de l'arquitecte reclama “una fundació que vetlli, com ho fa la de Gala-Salvador Dalí per l'obra i el llegat del pintor surrealista, i determini d'una forma clara què va crear Gaudí i què no, i estudiï seriosament el seu mobiliari, una cosa que ningú no ha fet fins ara i que és totalment necessària per allunyar dubtes i aconseguir millors cotitzacions”. Encara que rebla: “Per saber si una cadira o un banc són de Gaudí, només s’hi ha de seure. La diferència entre un original i una còpia, per molt que estigui ben feta, es nota en asseure-s’hi”.

Tot i que els bancs que va fer Gaudí per a la cripta són intencionadament incòmodes per evitar que el fidel es relaxi i així estigui pendent de la cerimònia. L'arquitecte no deixava res a la improvisació, per això va dibuixar la planta del seient amb una lleugera forma de V que impedeix que les dues persones assegudes puguin parlar entre elles.