La trinitat electoral de Catalunya

Waterloo, el Tribunal Suprem i Quim Torra, en una mena d'estrany consorci trinitari, seran els qui decideixin quan se celebraran les pròximes eleccions a Catalunya. Aquesta tesi s'ha convertit en doctrina oficial a Esquerra Republicana, a qui les enquestes donen com a vencedors en els pròxims comicis a celebrar potser a l'octubre —com es pensava fins fa uns dies—, potser al novembre —com s'opina majoritàriament ara—, o, com a màxim, al desembre.

L'explicació que donen els republicans és senzilla. Per Waterloo es refereixen al pes indubtable que tindrà Carles Puigdemont, cap de llista etern i principal actiu polític de Junts, en la decisió de convocar les urnes. El Suprem és qui revisarà la condemna que inhabilita per desobediència Quim Torra el 17 de setembre. Finalment, és el president qui té el botó vermell de la convocatòria i qui en els últims mesos ha estat marcant perfil propi per no passar a la història com un simple vicari de Puigdemont rellogat a les dependències del Palau.

El 29 de gener, Quim Torra proclamava de manera solemne el final anticipat d'una legislatura que “ja no té més recorregut polític”, i anunciava eleccions quan s'aprovessin els Pressupostos. “Cap Govern no pot funcionar sense unitat, sense una estratègia comuna i compartida, sense lleialtat entre els socis”, va concloure en una pulla a Esquerra Republicana.

El 19 d'abril, Torra va comparèixer davant dels corresponsals estrangers i va assegurar que amb la pandèmia “ningú no entendria que hi hagués eleccions i que ni tan sols no posés una data”. “Estem focalitzats en aquesta gravíssima situació”, va concloure. Un altre ajornament dels comicis que Torra no va desaprofitar per criticar els seus socis d'Esquerra per la seva gestió sanitària o de les residències de gent gran. Fa uns dies, Junts va intentar que el Parlament destituís el director de Catalunya Ràdio, Saül Gordillo (proposat per Esquerra), per la dimissió de Mònica Terribas, responsable del programa de màxima audiència de la cadena pública i periodista apreciada pel puigdemontisme. Una altra evidència que els socis comparteixen llit en estat de vigília permanent i amb el ganivet sota el coixí.

Per si no fos prou, la revocació de la semillibertat als presos independentistes del procés posa en dubte l'estratègia negociadora d'ERC amb el Govern central contra la puresa que predica Waterloo. “Sembla que la Fiscalia li faci la campanya a Junts”, es queixen els republicans, que continuen els seus contactes discrets amb l'Executiu de Pedro Sánchez. Mentrestant, Junts retalla distàncies electorals amb ERC amb contínues referències a la “repressió” i amb Torra negant-se a assistir a reunions multilaterals com la conferència de presidents autonòmics de divendres a La Rioja.

Aquesta cadena de desacords ha fet que tots els partits tinguin la maquinària electoral a punt. Socialistes, Ciutadans, comuns i republicans estan preparats en espera de data. “Fa dues setmanes hauria dit que les eleccions se celebrarien el 4 d'octubre, però ara aposto pel 15 de novembre”, assegura un dirigent del PSC. Entre els líders de Junts hi ha qui, com Jordi Sànchez, suggereix proposar als socis d'Esquerra la investidura d'un nou president que esgoti la legislatura si el Suprem confirma la inhabilitació de Torra. Els republicans, en plena separació de béns, no estan disposats a aquesta aventura, que també necessitaria comptar amb els anticapitalistes de la CUP. Massa filigrana per a una carambola. I és que el partit de Puigdemont necessita, com un Boeing 747, una llarga pista per enlairar-se. Junts està en procés de formació: fins al 9 d'agost no elegirà el president i la direcció executiva i haurà d'esperar al 3 d'octubre per aprovar la seva estratègia política i ideològica, una tasca complexa per a aquell que aspira a ser el catch-all party [el partit atrapa-ho-tot] de l'independentisme. I la recepta no li va malament, ja que cada vegada retalla més distàncies amb ERC: mentre la intenció directa de vot és favorable als republicans, l'última enquesta del CIS català transmet gairebé empat.

I això malgrat que els afins a Puigdemont violessin els estatuts del PDeCAT per aconseguir les sigles de Junts. És una incògnita saber què succeirà en el centredreta català. Si el partit fundat per Artur Mas accepta un pacte amb la formació de Puigdemont, que li ha robat la marca electoral, pot perdre moltes plomes. El Partit Nacionalista de Catalunya podria aprofitar la implosió del PDeCAT. La irrupció parlamentària del PNC —partit dissident de l'unilateralisme de Puigdemont i que aposta per la legalitat— podria complicar-li la situació a Junts. El PDeCAT, d’altra banda, està amenaçat judicialment com a hereu del cas 3%, les comissions que alterant concursos presumptament anaven a parar a les arques de Convergència.

En aquest complex panorama, Puigdemont ha sembrat dubtes sobre si es presentarà com a cap de llista. “No les té totes i primer vol saber si hi ha prou aigua a la piscina”, asseguren els postconvergents. Junts vol revalidar el seu triomf sobre ERC. Tot això provoca pugnes pel segon lloc darrer del líder de Waterloo. Hi ha fins i tot qui afirma que la diputada Laura Borràs —investigada pel Suprem per trossejar contractes— vol tornar a ser consellera del Govern català perquè el cas vagi al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i així guanyar temps per fer tàndem electoral amb Puigdemont.

Ara per ara, una de les poques coses que semblen clares és que Torra no vol que el Suprem sigui qui convoqui les eleccions. I per a això espera el moment propagandístic oportú. La incògnita s’aclarirà a partir del 17 de setembre. La solució al bucle és una altra cosa.