Sense vacances

Lluny, molt lluny queden aquells estius en què la informació entrava en letargia. Més per falta d'ànim que de notícies. Ho van demostrar els canals temàtics internacionals, primers símptomes de la globalització posterior que van néixer per advertir-nos que l'actualitat mai no descansa. Les catàstrofes i el terrorisme es van encarregar de donar-los raons dramàtiques. Ho vam saber i vam patir en primer pla fa tres anys.

Més lluny queden aquelles imatges típiques de la nostra canícula particular mostrant òrfenes de trànsit les llargues avingudes de les grans ciutats. S'importava el ferragosto italià per explicar l'èxode massiu dels urbanites a les platges, que en el cas de Barcelona no eren les pròpies perquè, en aquells temps, la capital vivia d'esquena al mar.

Tot això és passat. Aquell temps dels desitjos i les esperances sobre els quals construïm les il·lusions avui segrestades. La primavera ja ens ha deixat imatges més impactants que curioses fora d'època i escala. I d'ella ha emanat un període tradicionalment vacacional que serà el que cada un pugui o vulgui fer amb ell a causa d’aquestes estranyes circumstàncies. De moment, les enquestes adverteixen que la meitat dels ciutadans es queden a casa. Bé perquè ara no es poden permetre cap alternativa o bé perquè desconfien del seu futur immediat. L'amplíssim sector turístic patirà i un terç de comerços, bars i restaurants tancarà. Es veu difícil en un país de serveis.

Entrats en recessió, acabem de saber que en un trimestre hem perdut el que havíem acumulat en vint anys. Un altre vaticini del que ens espera a la tardor de la veritat descarnada que encara no ens han explicat i que allunya una recuperació que tampoc sabem de qui depèn. El món ficat en la seva espiral ha sucumbit davant d'un virus per al qual exigim vacuna immediata, com si la ciència funcionés amb la celeritat de la cadena de menjar ràpid de la cantonada. Mentrestant, perdem l'ocasió d'interessar-nos per les investigacions més prudents i eficaces que trobin la medicació que pal·liï els efectes de la pandèmia en els qui la pateixen. Una altra dificultat afegida que evidencia que moltes de les preguntes mèdiques de fa cinc mesos segueixen sense resposta.

No és estranya la tensió en l'ambient. Hi ha tanta incertesa a l'atmosfera com por al carrer. La que hem tingut i la que dissimulem. Creada l'angoixa adequada perquè fóssim obedients i disciplinats, els nostres representants descobreixen ara que continuem exigint el que ja no ens poden donar perquè això no hi ha qui ho pagui. La resposta ciutadana, en canvi, la rebran amb títol de bolero: “tu m’hi vas acostumar”. I d'aquell fals debat provocat sobre el fal·laç dilema salut o economia, ara s'anuncia la segona part. La que descobreix que sense diners no hi ha possibilitat d'Estat del benestar. I que per molt que s'esperi el mannà europeu, mai no serà suficient per atendre les demandes que el setembre multiplicarà exponencialment.

Posats a evitar possibilitats, ni el miracle dels pans i els peixos salvarà els catalans, perquè tenim el cardenal de Barcelona ben enutjat, i amb raó, per les crítiques del president Torra a la seva arxidiòcesi a causa del funeral en record de les víctimes mortals que van esperar en va que Déu fes més feina que els impotents sanitaris o els abandonats geriatres. Un parell de centenars de persones congregades en un recinte pensat per a milers mereix el repudi públic de la màxima autoritat política, catòlic practicant, sanitàriament perillós. Crítica que no s'ha sentit entre els concentrats acompanyants a la presó dels polítics condemnats i legítimament beneficiats pel tercer grau que han trobat en la Fiscalia el col·laborador imprescindible per reactivar el seu discurs.

No és l'únic exemple recent en el qual s'ha vist clarament que no s'ha mantingut la distància de seguretat sense que les autoritats hagin passat del recordatori de la responsabilitat individual de la qual ni van parlar abans ni van aprofitar per fomentar-la. Però el cas de la Sagrada Família és especialment simptomàtic. Han trobat l'excusa per assenyalar públicament un dels mediadors que no va aconseguir el que Puigdemont perseguia durant les setmanes que vivim perillosament. Fracàs compartit amb tots aquells que ho van intentar i van topar amb un doble mur d'intolerància. El de les dues parts llavors en litigi i de les quals el ‘lehendakari’ Urkullu ha començat a parlar.

Aquesta és només una baula en la nostra cadena de preocupacions. No la principal. Sobren exemples que demostren l'acarnissament polític del virus en tot el món. “Estem donant un espectacle de mediocritat que mai s’havia vist”, va exclamar el reelegit president de la Xunta. No parlava només d'ell ni de Galícia. Tots el van entendre i ningú no l'hi ha rebatut. Aquest deu ser el problema.