L’ànima poètica de Paco Ibáñez va galopar a Pedralbes

Per culpa de la famosa covid-19 el Festival Jardins de Pedralbes ha perdut aquest estiu la seva programació internacional i algunes lletres, ara es presenta com Fes Pedralbes, però no ha perdut gens del seu encís.

Ja d'entrada se segueix accedint als jardins trepitjant una llarga catifa vermella per sentir-te, encara que sigui per un instant, una estrella de Hollywood en el lliurament dels Oscar. I una vegada dins l'opció de passejar relaxadament (amb mascareta, distanciament i precaució, per descomptat) i redescobrir els seus innombrables racons verds o les seves petites construccions gaudinianes segueix sent una atractiva opció del capvespres barceloní.

Más información

“Els polítics són uns pocavergonyes”

Paco Ibáñez combat el terror amb música

Davant de la façana de l'anodí palau (encara que resulti difícil posar-li aquest nom a un edifici així) tot ha canviat respecte a anys anteriors. El llac envolta ara l'entarimat i la platea s'estén sobre un mantell de gespa artificial sense graderies ni mecanotub. Dues palmeres emergeixen desafiadores en el centre aportant un toc de disseny involuntari. Un petit rètol il·luminat corona l'escenari: "Pedralbes enamora", doncs això. A més, tots els presents porten la mascareta degudament col·locada, en cas contrari els acomodadores cridaven amable però rotundament l'atenció (no com en altres festivals).

En canvi poc ha canviat el village amb la seva abundant oferta gastronòmica i un públic matiner omplint taules i gandules. Aquest dimecres, un aplicat però avorrit trio de tango intentava animar l'espera. Una sonorització moderada competia amb la remor de les fonts en funcionament i el clam de les cigarres creant-se una barreja sonora curiosa i no exempta d'atractiu.

Un tango excessivament pla no era la millor música per aixecar els ànims en una tòrrida nit de pandèmia. S'hagués agraït una mica més d'ànima i, per què no?, una mica d'alegria. Per sort, minuts després l'auditori central regalimava ànima pels quatre costats i també una mica d'alegria encara que no tots els temes que van sonar fossin precisament alegres.

L'alegria immensa es va centrar a comprovar la bona forma d'un Paco Ibáñez que, als seus 85 anys, no ha perdut gens del seu ímpetu juvenil que, sumat a la saviesa del temps viscut, compensa amb escreix els estralls que aquest mateix temps ha deixat en la seva veu. Però amb Paco sobre l'escenari no es tracta tant de cantar sinó de compartir emocions, gairebé millor parlar de sotracs, i en això segueix sent un mestre inimitable.

I va aparèixer Paco, va recolzar la cama esquerra sobre la cadira ja ritual, va invocar a Espriu ("Direm la veritat, sense repòs") i va començar directament amb Quevedo

En l'àudio d'ambient sonava Killing em softly with your song quan es van apagar els llums i en la foscor la veu de José Agustín Goytisolo va recitar la seva tan actual En temps d'ignomínia que conclou amb un contundent "Somos millones y el planeta no es vuestro". I va aparèixer Paco, de negre absolut contrastant amb la seva blanca cabellera, va recolzar la cama esquerra sobre la cadira ja ritual, va invocar a Espriu ("Direm la veritat, sense repòs") i va començar directament amb Quevedo.

La veu de Paco es va anar escalfant en els primers minuts en els quals Alberti va precedir a Cernuda amb sengles records a l'exili. I Paco va tornar a posicionar-se: "Mai trepitjarà casa meva cap anticatalà", es va declarar "republicà espanyol" i va lloar la pluralitat lingüística cantant en gallec (García Teijeiro), basc (un tema popular), català (Espriu) i lògicament castellà. Després ho faria també en francès (Damia) i provençal (Pierre Pascal). Li van demanar que cantés Coplas por la muerte de su padre però es va negar: "Temps penosos tenim com perquè jo us canti ara aquesta cançó".

No va cantar Manrique però no van faltar El Arcipreste de Hita, Nicolás Guillén, Alfonsina Estorni, Antonio Machado o Atahualpa Yupanqui abans d'arribar al final esperat: El lobito bueno, Palabras para Julia y A galopar, el públic es va sumar tímidament. "Jo galopo fins quan dormo", una frase final per recordar un recital ple de vida i d'optimisme en la ignomínia clamada per Goytisolo i en la inseguretat imposada per la covid-19.