L’escriptor a la ciutat aèria

L'entrevista transcorre en castellà malgrat que l'entrevistat entén i parla el català. L'entrevistat és Juan Pablo Villalobos (Guadalajara, Mèxic, 1973), escriptor barceloní des de fa disset anys. Villalobos lamenta que no parlin amb ell en català, i descriu situacions quotidianes en què el seu interlocutor s'adreça a ell invariablement en castellà. Explica que fa poc, en un càmping, van demanar-li d'on era: “Vaig dir que era de Barcelona, però aquell home va insistir que d'on era jo de veritat. Hi ha una obsessió amb aquestes classificacions que no hauria de ser pròpia d'una ciutat com Barcelona”.

La dona de Villalobos, l’Andreia, és brasilera, i els seus dos fills van néixer a la ciutat comtal. És l'arribada dels nens el fet que l'acaba convertint en barceloní, diu el novel·lista. “És fàcil viure aquí sense plantar-hi arrels, és una ciutat aèria, pots viure en una bombolla, ser-hi de pas”, opina Villalobos assegut al seu estudi de treball, al carrer Bailèn. Assegura que ell va viure a la bombolla durant els primers cinc anys, encetats amb els seus estudis de doctorat en Teoria de Literatura i Literatura Comparada pels qual va aterrar a la capital catalana. “Pisos compartits, la platja, les places, els viatges per Espanya i Europa... És una ciutat procliu a aquesta temporalitat, potser perquè és portuària. És fàcil viure d'esquena a la seva història, als seus barris i idiosincràsia. Barcelona té un germen de ciutat desidentitzada, de ciutat global”.

La culminació de la seva adaptació a Barcelona és la vida de barri, a Gràcia

Les coses van canviar quan l’Andreia va donar a llum el seu primer fill, amb les visites al metge, la preparació per al part, els col·legis, les activitats extraescolars i, més endavant, amb les classes que Villalobos va començar a impartir a la universitat. La culminació de la seva adaptació a Barcelona és la vida de barri, a Gràcia. Quasi tot succeeix en un radi d'un quilòmetre, comenta Villalobos: el col·legi de la seva filla, l'estona que és amb ella a la plaça mentre juga amb els amics de l'escola; l'hora que consumeix sempre al mateix bar, llegint, mentre espera que la nena finalitzi la classe de ballet. Les xerrades a les llibreries Taifa –amb un vas de patxaran o de mezcal– i a l'Obaga; també hi ha la seva fidelitat a tres parades del mercat de Lesseps, com la carnisseria on el proveeixen amb la carn que utilitzarà per preparar guisats mexicans, i a la que dies després torna per mostrar a les dependentes fotografies del resultat.

Aquest micromon de barri és una de les característiques barcelonines que l'escriptor ha mimetitzat. Hi ha altres peculiaritats locals que ha fet seves, com el que ell descriu com “l'orgull de viure aquí i dir que no vas a la platja de Barcelona”: “El nou barceloní, que no coneix la costa, o que no té casa a l'Empordà, sap que en 20 minuts pot ser a la Barceloneta. A mi m'encanta la Barceloneta, per passejar-hi o per fer un arròs, però si em banyo al mar, és a la Costa Brava”. Villalobos, apassionat del futbol, va afirmar el 2019 en una entrevista a La Vanguardia que, per fidelitat a clubs minoritaris, hauria haver-se fet de l'Espanyol, però admetia que és culer “per gaudir una mica de la vida”. “El cor em demanava ser de l'Espanyol, i patir, i tenir dos o tres amics periquitos, como ho era amb l'Atlas [club de Guadalajara]”. Villalobos avui explica que les seves simpaties pel Barça depenen en veritat de la seva filiació per jugadors com Rafa Márquez, Neymar, Iniesta i Xavi. I malgrat això, afegeix, el Barça, la seva vessant més global, també pot ser un obstacle per conèixer la diversitat de Barcelona, perquè un estranger difícilment arribarà a tenir contacte amb l'abonat del Camp Nou que fa quaranta anys que ocupa el mateix seient.

El nou barceloní, que no coneix la costa, o que no té casa a l'Empordà, sap que en 20 minuts pot ser a la Barceloneta. A mi m'encanta

La família Villalobos va viure entre el 2011 i el 2014 al Brasil, però van voler tornar a Barcelona. La seva aposta per la ciutat el desmarca, explica, dels novel·listes que van passar per aquí però amb el cap al seu país d'origen. Ell va ser un escriptor mexicà fins que en les seves dues darreres obres –totes les seves novel·les han estat publicades per Anagrama–, el mapa de la seva ciutat d'adopció va guanyar protagonisme. La seva evolució com a escriptor ha anat en paral·lel a la seva adaptació a Barcelona. Es considera un creador que escriu una “nova realitat, entre mons, que no és d'enlloc i que observa amb distància irònica”. Per això va buscar referents d'autors llatinoamericans que van deixar que Barcelona impregnés la seva obra, com Sergio Pitol o José Donoso, però sobretot, el xilè Roberto Bolaño. “És un problema grandíssim a nivell literari quan perds la teva forma de parlar perquè t'estàs adaptant a un lloc nou. Bolaño em va ajudar a perdre-hi la por”.