Llibrets de llom

El Dia del Llibre, inventat als anys 20 del segle passat per l’editor valencià establert a Barcelona Vicent Clavel, ha procurat, des dels seus orígens, el malestar dels escriptors gelosos de la seva feina i els ha situat en el dilema d’apreciar-lo pel que té d’eficaç en la promoció econòmica del sector, i refusar-lo pel que té d’antiliterari i folklòric. El 1934, el poeta J.V. Foix clamava a les pàgines de La Publicitat contra el Dia del Llibre i Josep Maria de Sagarra se’n feia ressò al setmanari Mirador. Els molestava, sobretot, que les persones que no tenien cap interès per llegir s’amunteguessin a les parades i les portes de les llibreries per complir amb un deure festiu i obtenir un deu per cent de descompte amb la mateixa satisfacció amb què compraven el tortell de reis.

Aquesta polèmica esclatava quan ja feia quatre anys que el Dia del Llibre era, a Catalunya, la Diada de Sant Jordi; a la resta d’Espanya es commemorava que Shakespeare i Cervantes havien mort, tots dos, el 23 d’abril. Abans, el 1926, el rei Alfons XIII, atenent la iniciativa de Clavel, havia instaurat la festa el 7 d’octubre, incerta data del naixement de Cervantes. En aquell període, Sagarra ja celebrava, amb ironia, l’espectacle circense de la Diada. De la de 1929, diu que algunes llibreries havien posat com a reclam a la porta un tigre dissecat o tres lloros vius, i que “altres han fet servir el propi autor d’atracció”. En un futur —augura— “és possible que s’arribi a produir l’espectacle dels autors lligats amb cadenes, vestits de saltimbanquis, o bé tancats dins una gàbia només que amb un eslip i amb unes pinces als dits que serviran per treure’s la pell els uns als altres”.

A diferència de Shakespeare i Cervantes, Foix i Sagarra no eren catalans. L’orgull patriòtic no pot sinó veure en la Diada de Sant Jordi l’encarnació del tarannà cívic, cultural, progressista, pacífic i democràtic d’un poble unit i madur. Que ens regalem llibres demostra que som amants de la cultura; que ens regalem roses ressalta el nostre caràcter pacífic i amorós. Ara bé, sant Jordi va ser un granger de la Capadòcia del segle IV dC que es va fer ric venent porcs a l’exèrcit romà i que, essent més tard nomenat bisbe per l’emperador Constanci, va acabar linxat per les multituds pel seu cruel despotisme. Ho diu Edward Gibbon i no seré pas jo qui li porti la contrària. Amb una producció tan excel·lent de llonganisses i botifarres, els catalans ens mereixem aquest patró, i per ser coherents del tot, en lloc de regalar-nos llibres, ens hauríem de regalar llibrets de llom.