Dues reflexions llibresques

El Sant Jordi literari i rosal no s’ha pogut celebrar el dia que esqueia i es celebra avui, amb massa restriccions i massa calor perquè pugui rescabalar escriptors, editors i llibreters del greuge que ha significat la fatal epidèmia. Vet aquí dues reflexions a l’entorn d’aquesta celebració, tan fastuosa habitualment, avui per desgràcia desllustrada.

La primera té a veure amb tot el que se sap d’un recentment creat Consell de Lectura, promogut per la conselleria de Cultura i d’Educació. El primer punt del seu programa estableix que es posarà un èmfasi molt gran en l’ensenyament de les literatures catalana i occitana. Per començar, la literatura no cal ensenyar-la gaire. El que cal és que els joves llegeixin una mena de literatura que els mogui a llegir per sempre més. Pot aconseguir això una llista de lectures a l’educació secundària del país com les que s’han fet fins ara, amb caràcter obligatori? Difícilment, per no dir impossiblement. Sembla com si els encarregats d’elaborar aquestes llistes no hagin tingut mai fills, ni nebots ni nets, i han obligat nois i noies a llegir una literatura que potser és molt catalana, però que tot sovint és o mala literatura, o literatura no adequada. Altrament, és una mania molt equivocada suposar que una traducció al català no pot servir per fer entrar passió per la lectura a les persones d’edats primes. Quant a aquest punt, no hi ha hagut manera. Han de ser lectures nostres, han de ser originals, han de ser “canòniques”. No sempre la nostra literatura és més engrescadora que l’aliena; no sempre un llibre escrit originalment en català és millor que una bona traducció; gairebé mai un llibre canònic és adequat per a algú que comença a llegir. Si a aquesta qüestió hi afegim la proposta del Consell de Lectura de fer llegir als nois i noies literatura occitana, no costarà gens entendre que aquest consell neix amb un biaix ideològic que atempta contra la liberalitat i el caràcter transnacional que caracteritza la bona literatura des de fa segles. El que tenen en comú la literatura catalana i la tan escassa d’Occitània és que les dues s’han escrit en una llengua que es troba en situació d’endurança. Però no s’acaba d’entendre que Catalunya hagi de resoldre el problema dels centenars de literatures —a més de l’occitana— que han passat per aquest tràngol.

La segona reflexió es troba estretament vinculada a la primera: les noves tecnologies han superat la literatura pel que fa a la capacitat de distracció. La literatura rarament s’ha escrit per fer-ne disquisicions d’alta volada intel·lectual. En principi, la literatura sempre s’ha fet, oralment i sobre paper, per fer passar una estona agradable als oïdors i llegidors. En aquest sentit, és un fet que distreu més tot el que avui pot trobar-se als smartphones que qualsevol llibre, per molt agradívol que sigui.

Literatura patriòtica

La qüestió important és saber si educa més qualsevol banalitat gràfica, inclosa la pornografia, que una bona novel·la o un bon poema. Naturalment, preposar una cosa o l’altra depèn dels educadors, que, per definició etimològica, són aquells que miren de treure d’una criatura tot el potencial que posseeixen, que és enorme.

Si en comptes de fornir-los els elements que els faran lectors de tota mena de literatura en el futur —perquè vivim en un món literari ja globalitzat des de les literatures romàniques, des de l’humanisme i des de la Il·lustració (Goethe), sense que el nacionalisme jugui cap paper en aquesta constel·lació—, si en comptes d’això s’empra la literatura per fer patriotisme, llavors podem augurar amb poc marge d’error que Catalunya tindrà en el futur una literatura de molta categoria ideològica i propagandística, però de molt escàs valor estètic, que és allò que defineix en primer terme qualsevol art.