De la República al coronavirus: els Sant Jordi rars

“Avui és la diada del llibre, orgia del llibre, gairebé. El llibre avui s’oferirà com a article de firaire i això vol dir que s’oferirà a la voracitat del poble”. Ignasi Agustí, periodista i escriptor, donava la benvinguda amb aquestes paraules, des de La Veu de Catalunya, al dia del llibre del 22 d’abril del 1933. Va ser la primera de nou ocasions en què la festa no s’ha celebrat per Sant Jordi, com avui. La raó no va ser de força major, no hi havia una guerra en marxa, com el 1937, ni una alarma sanitària mundial, com és el cas d’avui: el 23 d’abril queia en diumenge, dia firat, i la diada va avançar-se un dia.

No tot eren flors i violes, aquell 1933. La tensió política planava en la quotidianitat de Barcelona: la vigília del dia del llibre s’havia produït una vaga del carbó al port que va desembocar en dos atemptats de pistolers contra sindicalistes. “La impressió general és que enguany la diada del llibre ha tingut un èxit que semblava que no podia esperar-se donades les circumstàncies no massa falagueres que travessem”, deia La Veu de Catalunya, diari del catalanisme conservador de la Lliga. El juny del 1937, el segon any que el dia del llibre no queia en Sant Jordi, La Veu de Catalunya ja havia deixat de publicar-se. La Publicitat difonia, recollint una nota d’un altre diari, una “advertència al comitè executiu de la fira del llibre” respecte a “alguns llibres que s’han vist vendre a parades de vell”. “Com si no hagués passat res des del 19 de juliol del 1936 [dia de l’alçament militar contra la República], hem vist profusió de llibres d’autors qualificats ben manifestament de facciosos, per exemple, De tot arreu, original del secretari de Cambó, Joaquim Maria de Nadal”. De Nadal també va ser col·laborador de La Veu de Catalunya.

Les preocupacions a La Publicitat el 1933 eren ben diferents. “L’exercici de llegir és l’antídot a l’excitació de l’esport, la droga indicada per temperar la virulència que segrega l’esforç muscular erigit en dogma i principis de les generacions novelles”, escrivia Carles Capdevila. La novetat més venuda en català va ser El vagabund, de Prudenci Bertrana, publicat per Catalònia. La llibreria Catalònia havia consolidat la tradició de tenir la parada més vistosament guarnida de la Diada, a la plaça Catalunya. Aquell any ho va fer amb una reproducció gegant del diccionari de Pompeu Fabra, amb un marcador que s’actualitzava amb el nombre d’exemplars venuts. Les llibreries competien en descomptes o fins i tot en sortejos, cosa que emprenyava Agustí: “El poble triarà potser el llibre més voluminós i més barat, i aleshores també ho serà el seu patriotisme; tant que quan arribarà a casa seva el deixarà a dalt d’un prestatge o dins d’un calaix. Un patriotisme barat i encara amb un 10% de descompte”.

L’edició del 1937 es va postposar en dues ocasions: la primera, a l’abril; les causes, poc precisades pels diaris de l’època, estaven vinculades a la carestia de paper i la limitació de les impremtes durant la Guerra Civil. El dia del llibre es va endarrerir al maig, però aquell mes va esclatar el conflicte armat a la rereguarda entre la Generalitat, els comunistes, l’anarquisme i el POUM. L’esdeveniment es va acabar reconvertint en una fira del llibre, del 3 al 5 de juny. Els més venuts en català van ser els tres llibres guardonats amb premis de la Generalitat: La ciutat de Barcelona en l’obra de Jacint Verdaguer, d’Agustí Esclasans; Pere Quart i el seu Bestiari, i Xavier Benguerel amb l’obra de teatre El casament de la Xela. En castellà, segons La Publicitat, les biografies de Stefan Zweig “es van vendre com a bresques”, com també la seva novel·la Amok. La fira del llibre anava acompanyada de conferències, com la que va impartir Francesc Pujols sobre el teatre de Pitarra, o la de l’escriptora i aventurera Aurora Bertrana, que va oferir una xerrada sobre “paganisme a la Polinèsia”.

El dia del llibre del 1938 es va celebrar el 15 de juny amb el sector editorial sota mínims. “No va ser la jornada d’ahir com la d’altres anys. I sense el llibre luxós, sense el llibre car, era natural que no es veiessin aquells estands futuristes d’altres anys”, apuntava Isidro Corbinos a La Vanguardia. Una de les poques parades que feien patxoca era la de les Milícies de la Cultura, a la plaça de Catalunya, on un mural mostrava ben gran una cita de Jacinto Benavente: “El fascisme és el fill de la Inquisició”. Corbinos, periodista que va haver-se d’exiliar a Xile després del conflicte, afegia propaganda a la seva crònica de la festa del llibre, assegurant que s’havien esgotat “els clàssics del marxisme, les publicacions sobre la Unió Soviètica, les biografies i episodis revolucionaris”.

Protagonisme de Rodoreda

Diversos treballs indiquen que l’obra més venuda aquell 1938 va ser Aloma, de Mercè Rodoreda, novel·la guardonada amb el premi Creixells. Així ho assegura el llibre Sant Jordi, Llibres i Roses, de la gestora cultural Carme Polo. Casualment, Rodoreda va publicar La plaça del Diamant per a una altra edició del dia del llibre que no va caure en 23 d’abril, la del 1962, per evitar que la festa coincidís amb el dilluns de Pasqua. A la llista de novetats d’aquell any hi havia títols de l’envergadura de Tiempo de silencio, de Luis Martín Santos, o Fin de fiesta, de Juan Goytisolo. En català destacaven, a banda de La plaça del Diamant, obres com L’últim replà, de Josep Maria Espinàs, premi Sant Jordi. Res a veure amb els primers compassos del franquisme. El 1943, el dia del llibre es va traslladar a l’1 de maig perquè el 23 d’abril coincidia amb Divendres Sant. La propaganda franquista era dominant: el gran acte de la jornada es va produir a Madrid, amb l’exposició d’un original del Cantar del Mío Cid i les notes que havia escrit el general Moscardó durant el setge a l’Alcázar de Toledo. Moscardó, que era capità general a Catalunya, es va prodigar aquell dia presidint actes a Barcelona.

La jornada del llibre es va celebrar un 22 d’abril el 1950 perquè Sant Jordi era diumenge. Començaven a treure el cap alguns títols en català. Destino destacava l’obra completa de Narcís Oller, un volum de folklore de Joan Amades, la novel·la Un pont llevadís, del sitgetà Ramon Planas, o les memòries de la filla de Santiago Rusiñol. Destino feia sobretot proselitisme de la Guía de Mallorca, Menorca e Ibiza, de Josep Pla, publicada per la mateixa editorial de la revista. “Don Josep Pla com sempre fuig i rebutja les festivitats massa bullicioses”, avisava la revista per justificar que el seu columnista estrella no es prodigués en actes públics. El més important que va passar el 1950 és que l’Ajuntament de Barcelona va fer fora les parades de llibres vells i de segona mà de les principals avingudes. La decisió va causar un debat local, amb La Vanguardia oposant-s’hi perquè “la festa perdia la seva pintoresca promiscuïtat literària”.