La democràcia en perill: un advertiment americà

N’hi diuen “cancel culture” i és una variant de la correcció política. Molt tenses deuen estar les coses als Estats Units perquè gent tan dispar com Noam Chomsky, Margaret Atwood, Salman Rushdie, Francis Fukuyama i Steven Pinker comparteixin una declaració pública. I no només contra Trump, a qui, òbviament, consideren com “una amenaça per a la democràcia”. 150 personalitats del món cultural han signat un manifest contra la intolerància i el sectarisme en la batalla contra el trumpisme. Tot plegat confirma que les derives autoritàries generen respostes autoritàries en portar la política a la lluita simple entre l’amic i l’enemic. I que la dreta radicalitzada basa el seu èxit en la confrontació i la seva capacitat per capitalitzar-la, en societats en què la por és a flor de pell. I l’esquerra cau en la trampa. Així va guanyar Trump.

És probable que tinguin raó alguns crítics que veuen en el manifest un exercici de malenconia de la vella figura de l’intel·lectual compromès, en evident declivi d’autoritat, per part de veterans autors consolidats. Però si fos així, és més evident encara el valor simptomàtic del text. “La batalla contra Trump no pot caure en els dogmes i en la coerció ideològica”, escriuen. I afegeixen: “La censura s’estén i hi ha intolerància als diversos punts de vista”. Frases que sens dubte tenen tot el sentit entre nosaltres, on hem vist com la dialèctica de bons i traïdors operava tant dins dels dos bàndols de la querella entre unionisme i independentisme com en els intents de la dreta radicalitzada de convertir l’anomenat populisme d’esquerres en enemic mortal. Sí, també aquí hi ha raons per reclamar “la llibertat d’experimentació, de riscos i fins i tot d’errors”, exigible en una cultura democràtica, quan s’imposa la idea que en nom d’un valor suprem cal fer pinya i els discrepants són renegats.

Ni el que passa als Estats Units ni el que passa a Espanya és excepcional. És conseqüència d’una evolució de les democràcies liberals cap a l’autoritarisme que cal prendre’s molt seriosament, i sense dogmatismes, si no es vol que s’acabi imposant per la força de les dinàmiques en curs. Dues realitats estan afectant directament l’espai de representació: El pas de l’economia d’escala nacional a escala global, que ha afeblit l’eficàcia de l’Estat en el control dels mercats i ha empetitit l’Estar del benestar, i ha provocat, doncs, la pèrdua de confiança de la ciutadania en els governants. I la mutació del mirall comunicacional de la premsa clàssica (escrita, radiada o televisiva) en l’univers digital, on qualsevol criteri d’exigència de rigor, de veritat o de respecte a l’altre brilla per la seva absència, i la dinàmica de turba funciona a ple rendiment.

La suma d’aquests factors alimenta un mal estar de fons que les democràcies bipartidistes clàssiques no han sabut integrar. No van veure o no van voler percebre el canvi i va ser l’extrema dreta la que es va anticipar i va oferir el camí de l’autoritarisme postdemocràtic. Quan la crisi dels partits tradicionals es va obrir pas a noves organitzacions, en comptes d’ampliar el camp de joc i integrar els nous actors, se’ls va etiquetar indiscriminadament de populistes com una manera de desqualificar-los. És veritat, pretenien donar veu al poble que no se sentia escoltat, que percebia que els que manaven ja no els representaven. Però no tots eren iguals ni en els objectius ni en els mètodes.

La dinàmica de polarització va créixer quan es va buscar refugi en les utopies disponibles (Marina Subirats), com en el cas del nacionalisme català. I la confrontació es va apropiar de la situació. Dreta radicalitzada contra esquerra populista, pàtria contra pàtria. Camp de batalla fèrtil per a les exigències de la correcció política de cada bàndol. Fins i tot el feminisme i l’ecologisme, les propostes més renovadores, cauen sovint en aquestes formes d’autocomplaença. I passen coses com les que el manifest americà denuncia. La qüestió de fons és tan senzilla com aquesta: té futur la democràcia o s’imposaran les passarel·les cap a l’autoritarisme? Després del cas Trump ja no hi ha excusa per mirar cap a una altra banda. I si volem salvar la democràcia cal combatre la intolerància, dins i fora de cada casa. Amb idees, és a dir, amb llibertat i respecte per explicar-les.