Sopa d’all

Se m’ha plantat i m’ha dit que a partir d’ara cuini jo, que s’ha acabat asseure’m a taula passejant la llengua pels llavis. Li he respost que per què no. Que la sorprendré, a més, amb plats ben originals. A taula, per si fos poc, parlarem d’on ha sortit cada idea i de les peripècies del meu fèrtil cervell areferencial. Així l’entretindré diàriament, bloquejant la seva màquina de retrets, com qui vol evitar la mort amb l’encant de mil narracions encadenades. Li agradarà i tot.

—Demà per dinar, serà la cosa. Demà a les dues, aquí mateix. Només hauràs de portar un pitet i la gana.

Ha entomat el repte amb un somriure displicent i ens hem halat el plat d’arròs a la cubana. En acabat, un rotet conclusiu, esmorteït entre coll i boca, ha posat punt final a l’assumpte. Això no passarà quan jo cuini, li he dit: res no es repeteix quan un plat és el primer de la seva espècie.

M’he situat davant dels fogons. He conjurat tots els òrgans del cos, això és important, perquè soc l’antena que comunica amb el magatzem de les coses inexplorades. Alço els braços, tanco els ulls (tots tres), inspiro amb avarícia l’ambient espurnejant. La boca em fa una o vibradora, que em surt tan rodona que fa por. Invoco les muses. Se’m presenten. Agafo paper i boli perquè em canten els ingredients que hauré de barrejar: quatre llesques de pa sec, millor que sigui de tipus rústic, no d’aquells pans blancs industrials que continuen amassant-se dins la boca. D’aquells no. Quatre ous; vuit dents d’all; una culleradeta de postres de pebre vermell; oli d’oliva verge extra, sal; i cent grams de pernil salat llescat (això no fa falta, és opcional). Se’n van. Em quedo sol amb la llista.

Què en faré, de totes aquelles menges? Això ja dependrà, afortunadament per a elles, del meu talent. De la meva visió remenaire. Del com. Però abans de posar-me a crear, les he de tenir. Vaig al rebost i trobo pa, però no és sec ni rústic. És un pa en condicions normals. Sempre compra pa en condicions normals, què hi farem. El poso damunt del marbre, juntament amb la sal, l’oli, els ous, el pebre i el pernil. He decidit que el pernil sigui necessari. Tots els ingredients junts a punt per ser mesclats, accionats pel catalitzador impressionant que soc.

Que què en faré? Ah! Que el món es prepari per saber-ho! Hi imposo les mans com la senyora que ens fa reiki. Hi imposo les mans. Tanco els ulls i obro el cor de la meva ment demiúrgica que aviat serà presentada en societat. I ja la tenim aquí. Tot cavalcant el llamp de la inspiració, apareix la gran idea: en faré una sopa i l’anomenaré Sopa d’All.

Ara bé, un cop cuinada i servida, he de dir que m’ha sorprès el rotàs conclusiu que ha posat punt final a l’assumpte.