La trinxadora encara trinxa

La trinxadora encara trinxa. L’energia que la va fer arrancar ara fa gairebé deu anys va declinant, però la inèrcia és forta i també ho és la resolució dels conductors, sempre disposats a donar més gas a la màquina. I el pitjor de tot, que potser n’explica la persistència: no hi ha fre que l’aturi en la seva incansable feina destructiva.

La prova de la persistent activitat divisiva és l’estat en què es troba el nacionalisme. La fragmentació no pot ser més gran. No hi ha un govern, sinó dos, que amb prou feines es parlen i que, quan ho fan, és per dur-se la contraria i ensenyar les vergonyes de la divisió. Mai s’havia vist tanta divisió i tan ressentiment entre nacionalistes.

El panorama és desolador. No es poden comptar els partits i agrupacions que es reivindiquen de la independència afectats per la destrossa. Les metamorfosis de la vella Convergència ja són inextricables i de dimensions tan colossals i incomprensibles com les disputes entre la dreta nacionalista radicalitzada i l’esquerra republicana moderada.

No és la riquesa de la diversitat. No és una explosió de pluralisme. Sobretot, perquè la trinxadora ha dividit abans que res al país. On abans hi havia una nació ara n’hi ha dues i mitja, com a mínim. Dues d’elles mútuament excloents: la independentista i l’espanyola antiindependentista. I la del mig, que és la dels qui no volen saber res ni de l’una ni de l’altra, perquè només entenen Catalunya, la nació sencera, com la comunitat cívica on hi ha de cabre tothom, amb independència dels seus sentiments i identitats.

La trinxadora només sap fer una cosa: sembrar la discòrdia, tallar i dividir. Busca els punts dèbils per fer entrar la ganiveta i dipositar-hi una mala llavor. Separar per sentiments, per prejudicis, per llengua si convé, també per origen, encara que això de forma més subreptícia, no fos cas que ensenyés el llautó del seu supremacisme.

És tot el contrari dels mecanismes que van treure Catalunya de la dictadura i de l’Estat unitari. Significa la inversió de les velles idees i mites tan fructífers d’un sol poble i de la unitat civil. Amb la trinxadora dominant l’escena política no seria possible imaginar la transició, l’Assemblea de Catalunya, el retorn de Tarradellas, la recuperació de la Generalitat i l’Estatut. Tampoc una convergència de forces com la que van organitzar Miquel Roca i Jordi Pujol a partir de 1974, incorporant-hi successivament els democratacristians i els socialdemòcrates més moderats. Encara menys que es proposés i s’aconseguís recuperar, com a votants i fins i tot quadres i militants, antics partidaris del franquisme.

Ara, l’especialitat, en què excel·leixen personatges com Puigdemont i Torra, és la divisió. Primer, l’exigència d’adhesió incondicional sota amenaça de traïdoria, i després el repudi: aquesta és la tècnica. El resultat, a més de la fragmentació, és la impotència i la debilitat. Si aparentment units el 2017 no van aconseguir res, poc es pot esperar que aconsegueixin tan desunits a partir de 2020.

Aquesta és la causa de tantes sigles i falses institucions, barrets indignes per cobrir les ambicions i els ressentiments personals. Hi ha una explicació a tant esforç destructiu, que és la

mateixa explicació per l’esforç unitari invers. Aleshores es volia aplegar forces per obtenir poder i ara es vol fragmentar forces per retenir poder. Deu anys després d’haver emprés el viatge catastròfic cap a Ítaca tothom sap que no són els objectius exhibits els que compten: la independència, l’estat propi, la república, paraules que sonen buides, conceptes de cartó pedra sense significat real. Quan més s’esforcen alguns a omplir-se’n la boca, com els passa sobretot als dirigents d’Esquerra amb la República, més forta és la ressonància del buit de les seves frases.

La trinxadora funciona amb el mecanisme de l’astúcia política i el combustible d’una deslleialtat sistemàtica i conscient, filla de la superioritat moral que tot ho autoritza: la via unilateral, l’incompliment dels acords, les reserves mentals, l’engany i l’ocultament, la invenció sencera d’un relat fonamentat en una col·lecció de mentides fins i tot històriques, i la llei de l’embut naturalment –aprofitar la legalitat i els tribunals quan van a favor i desqualificar-los quan van encontra. No és estrany que un dels principals maquinistes de la trinxadora, Quim Torra, s’hagi revoltat contra la idea de Marta Pascal d’un diàleg lleial entre Catalunya i Espanya.

El moment, ben especial degut a la pandèmia, és el dels governs efectius i de la solidaritat i la unitat entre països, ciutats i governs. Exactament el contrari del camí emprés per Puigdemont i Torra, que han dedicat aquests anys a l’agitació i al desgovern i propugnen la deslleialtat com a consigna política per tal de mantenir viu el caliu de la ruptura independentista. Tots els governs democràtics d’arreu demanen unitat. La presidència alemanya de la Unió Europea, que ha començar aquest primer de juliol, té com a lema ‘Together for the european recovery’. L’últim logo del genial dissenyador Milton Glaser, pensat pel moviment BlackLivesMatter, també conté la paraula ‘together’. Aquí, aquest independentisme inútil i patològic llegeix obsessivament les apel·lacions a la solidaritat, a la cooperació i a la unitat com l’apologia franquista de la unitat d’Espanya. Només volen unir els que divideixen. Al final, la trinxadora també trinxarà els trinxadors que la menen.