Lliçons del racisme

El saber sí que fa nosa. És potser el més complex de la democratització cultural des dels seixanta. El refrany clàssic que diu el contrari –el saber no fa cap nosa– implica que aprendre no està mai de més perquè per aprendre hem nascut. També es podia entendre així: saber és poder. No fa nosa perquè com més en saps, creien mares i pares de la meva generació i circumstància, més lluny arribaràs. Un somni. Així ha estat per a molts de nosaltres, sobretot les dones, anomalies històriques d’una igualtat social imprevista potser irrepetible. El que els nostres majors ja van veure en vida és que com més en saps, més arriscat es fa entendre i actuar. Doncs sí: com més informació, més soroll i més mala comprensió. Més dificultat a l’hora de separar el gra de la palla, més nosa. Totes les minories –és un dir– que des dels seixanta han aconseguit que se les vegi i no només que se les amagui i minoritzi, saben bé que fan nosa i així la reacció les sotja des de llavors. Sobretot amb paraules. Per això cal renovar-les. Com a mostra, les paraules de l’antiracisme.

La bibliografia dels últims 20 anys ho sosté, d’autors d’aquí i d’arreu, en les llengües pròpies i en traduccions. Qui vulgui saber, pot saber. Una altra cosa és el rebuig que els nous conceptes i paraules provoquen en tants cercles que podríem pensar que són cultivats, em refereixo a comentaris arreu, en columnes periodístiques i en missatges a la xarxa, la tele i la ràdio.

Les paraules de la tribu són importants i renovar-les és una cosa que la modernitat ha estat fent des dels seus inicis ja en la Il·lustració, i més al segle XX. Aquí i arreu. En el cas del racisme i en conseqüència de l’antiracisme, les paraules noves d’aquests 20 anys són algunes com aquestes: privilegi blanc, persona racialitzada, racisme d’Estat, descolonial.

Llegeixo a Le Monde dues pàgines al respecte, m’aturo a considerar-les amb atenció perquè a França la cosa aflora des de fa molt i la seva producció editorial està atenta al treball sociològic, com ha de ser. Aquí, els sociòlegs sembla que no importin, el treball de camp compta poc. Importen els politòlegs i altres experts a desxifrar i promoure el llenguatge del poder, els vaticanòlegs de l’assumpte. Just abans del confinament es va publicar Du racisme d’État en France?, d’un equip format per dos sociòlegs i dues antroposociòlogues: Fabrice Dhume, Xavier Duzenat, Camille Gourdeau i Aude Rabaud (Lormont, 2020). Amb l’assassinat de George Floyd i la revolta negra als Estats Units, que ha provocat la reobertura del cas d’Adama Traoré i la consegüent revolta francesa, les conclusions del llibre importen.

Els autors justifiquen que es pugui parlar de racisme d’Estat a França, una expressió habitual en altres llocs. Qui diu França diu al meu parer un altre context europeu, ja que també es tracta de saber si Europa continua pensant o bé ho importa tot d’ultramar. La investigació dels autors prové d’una demanda del ministre d’Educació el 2017 contra el sindicat Sud Education 93 per haver utilitzat l’expressió i la de racisme institucional. A través d’una anàlisi minuciosa de la premsa, els autors demostren que racisme d’Estat ja es feia servir als vuitanta sense que això suposés cap problema. Vaja, que no ha estat importada. A partir d’aquí estudien el racisme institucional en la policia, les polítiques migratòries i l’escola. El seu panorama de diagnòstic no agrada a tothom. Le Monde-Idées ho presenta així: “En nom de l’universalisme republicà, alguns intel·lectuals denuncien aquesta racialització i aquesta essencialització del debat públic”. Com veiem, racialitzar és una paraula que ja no poden evitar ni els seus contraris. Encara no ha entrat al diccionari, però és a l’ordre del dia als mitjans.

Mentre llegeixo, recordo fets i imatges d’aquests mateixos dies a la tele i els papers, és clar, però també escenes de relats de ficció destil·lada de l’experiència històrica de ser fills de l’emigració al nord europeu, on el poeta creia anys ha que la gent era més desvetllada i feliç. En la sèrie danesa Quan la pols es fa cendra, que dirigeixen tres autores (Milad Alami, Iram Haq, Jeannete Nordahl, 2020, Filmin), la integradora i antiracista ministra de Justícia li etziba a la seva mà dreta i assistent quan aquest no la vol acompanyar en la seva deriva finalment racista: “Qui si no jo hauria fet tant per algú com tu?”. El privilegi blanc, és clar: blanquejar el propi racisme. En nom de l’universalisme, només faltaria.

Mercè Ibarz és escriptora i crítica cultural