Un búnquer a la platja

Deu hores i 17 minuts després de l’entrada del solstici d’estiu vaig anar a la platja i vaig desconfinar, a més dels primigenis, 2,4 quilos més sobrevinguts amb el corral de la pandèmia. Primera escapada del pis des del 13 de març. La meva manera de fugir, per dir-ho a l’audeniana, d’aquest baix, deshonest període víric. No vaig anar a Stonehenge perquè ni són temps d’agafar un avió ni soc neodruida. Però, de fet, tampoc m’agrada la platja. La culpa, de la Barceloneta de finals dels seixanta, quan a les aigües marines de la ja ciutat de fires i congressos que havia de prendre per prescripció mèdica s'hi gronxaven fems i rates mortes que semblaven pollastres de tan gemades. Sé que fa anys que això ja no és així, però un va jurar fidelitat als seus traumes infantils.

Vaig posar per al desembarcament, doncs, certa distància psicològica, Maresme amunt. No eren els gairebé cinc mil vaixells de l’operació Overlord, però la fluida armada automobilística per la C-32 tampoc es quedava curta. La tropa, ja al passeig marítim, també ben proveïda, d’uniforme, tot i que amb alguna cosa estranya que un no descobria fins més tard, com això que la vida va de debò: xancletes, calça curta, samarreta sense mànigues, para-sol enfundat o bossa de platja, ulleres de sol, gorra... i mascareta. A una banda, els mastodonts hotels de noms tautològics (Top Palace, Arenabuena…) amb la seva clònica estètica massiva reforçada per les cortines passades. De l’altra, els passos sota la via del tren cap a la costa, amb tanques i rètols destenyits. Dos signes del temps: “Seguint instruccions del Reial decret 463/2020, del 14 de març, es prohibeix el pas de vianants”. Més a l’esquerra, avall: “Perill pel mal estat del passeig”. La covid-19 i el Glòria, dos temporals devastadors.

Devia ser Normandia o això és el que prometia l’activitat a la botiga dels cignes rosats encantats com flotadors, però allò semblava Gal·lípoli: aquí, una superexcavadora varada; allà, un turonet de pedres gegants; més amunt, fustes acumulades en forma de aspa; un pi a terra amb les arrels a l’aire; un altre d'apuntalat; un tobogan infantil travessat amb una cinta vermella i blanca, al caire del precipici del que va ser el passeig i del qual només queden pastilles de ciment amb les seves pues de ferro al descobert… Per megafonia, una veu pastosa recitant en tres llengües que es mantingui la distància de seguretat de dos metres. Però no hi ha ningú per escoltar-ho: una parella de jubilats i, almenys a 300 metres, un matrimoni amb el seu fill petit. El desert, perquè tot just queden allà cinc metres de sorra entre el trencar de les onades i les grans pedres alineades que fan de dic de contenció del futur nou passeig. O sigui, allò de The Refrescos: “Vaya, vaya, aquí no hay playa”.

Nous, hi ha uns rètols de colors amb uns números que, pel que sembla, divideixen els trams de costa. “Covid-19”, diu en lletra petita al peu. No ha canviat, malgrat tot, l’estat de l’aigua, que el confinament no ha acabat de sanar: hi resisteixen les olioses bombolletes flotant entre illes de farinetes verdes. Com que un no és aliè a l’estrenada embranzida ja en quinta marxa del turbocapitalisme, es descobreix apujant el ritme amb els peus a l’aigua, superant el gran canyó d’un desguàs descomunal ara més a la intempèrie… Hi ha pressa per saber i per sortir de la platja apocalíptica a l’estil del planeta dels simis, prolongació d’algun malson recurrent de pis confinat.

Superat un espigó natural, i camuflada pel vent que porta el soroll en direcció contrària, aflora sense previ avís la vella normalitat: hi som tots; hi ha sorra. Per fi la brisa recupera la seva genuïna aroma de bronzejador, els jugadors de pales bloquegen l’entrada al mar, la primera línia es densifica… “Més a prop de l’aigua, no?”, recrimina la jove jove a la sogra, en una reacció sociològica domèstica que diria molt de com va la pandèmia… Les pells semblen més vermelles que morenes i un es descobreix voyeur malsà, buscant també en els cossos aliens els estralls del confinament, ja sigui en panxes, cuixes o panderos, en la que sens dubte és una solidaritat egoista resposta amb alguna mirada inquisitiva.

Tret d’excepcions, és fàcil delimitar visualment els grups perquè mantenen certa distància; ho fan, de manera inconscient, fins i tot els vigilants de la platja, que claven les seves boies vermelles a la sorra en un generós semicercle, una palissada robinsoniana. Curiós: la pseudodistància social entre tovalloles salta pels aires a les taules dels xiringuitos, ben juntetes i atapeïdes ja a l’hora del vermut.

Un no busca res, venia a relaxar-se, però un lànguid abatiment, això de viure un quadre que sembla irreal a l’espera del de debò, potser el d’abans, l’empeny a continuar xipollejant amb els peus. Si no fos per una lleugera coïssor a les espatlles, no se sabria quin és el temps i la distància. Però aquesta és ja la platja de les Dunes, a Santa Susanna. Quan també era un altre temps convuls i s’anomenava Montagut de Mar, s’hi va construir un búnquer, un dels 40 que esquitxaven el litoral del Maresme per repel·lir els atacs feixistes des de Mallorca. Aquest, formigó armat sobre pedra, dues boques de foc de cara al mar per les quals es veuen bosses d’escombraries i llaunes, òxid de les seves costelles filtrant-se pel gris exterior, va ser construït el 6 d’octubre del 1938 per brigadistes internacionals. Fortificaven una esperança perduda. Tot just al cap de 22 dies, se n’anaven forçats d’Espanya entre llàgrimes i flors després de desfilar a Barcelona per l’avinguda 14 de abril, avui la Diagonal.

Als anys quaranta, l’Exèrcit espanyol va mantenir el solitari búnquer per por d’una invasió aliada que, és clar, no va arribar mai. Una cosa semblant als buzzatians tàrtars que el jove subtinent Drogo espera a la fortalesa Bastiani, aquells enemics a l’última frontera, eternament amagats, invisibles. Com un virus. Aquí, en un cerimonial sense gaire sentit, som encara avui, més que mai, esperant.