Ficcions i pors que amenacen la reconstrucció

Una pandèmia no és una guerra. I qualsevol analogia en aquest sentit és pura banalitat. Però les generacions que han passat per l’experiència de la guerra viuen sempre amb la por que torni, que opera com una mena de superego col·lectiu que condiciona l’existència. A Espanya, tot i que pot semblar paradoxal, tant la legitimació que va rebre el franquisme per part d’amplis sectors de la població com la doctrina de reconciliació nacional que va acompanyar la Transició eren fruit d’aquestes pors col·lectives, que van marcar un parell de generacions. Les pandèmies tenen fama de ser de memòria curta. Ara mateix, el núvol comunicacional que ens envolta és tan invasiu com aclaparador, però sabem que pot desaparèixer de cop si arriba un altre front de màxima atenció mediàtica o simplement si el virus entra en fase definitivament a la baixa. La seva ombra no arriba a la capacitat de permanència i intimidació d’una guerra, però sí que pot ser allargada.

No és fàcil desconnectar dels mecanismes d’adaptació al confinament que havíem forjat. És a dir, passar de la tutela a la responsabilitat

De moment, entrem en el desconfinament amb tota la càrrega psicològica acumulada aquests mesos. L’entusiasme gairebé infantil de retrobar-se amb les persones i els carrers no impedeix entreveure que la traça de la por i de la culpa és extensa. No és fàcil desconnectar dels mecanismes d’adaptació al confinament que havíem forjat. És a dir, passar de la tutela a la responsabilitat.

Així s’explica la facilitat amb què s’assumien les veritats interessades del moment. Com en tota crisi ha tornat el tòpic del consens, que és la premissa màgica que ningú gosa contestar, tot i saber que no és més que una il·lusió, perquè no hi ha guió únic beneficiós per a tothom i, en conseqüència, el consens és una manera de camuflar la imposició de determinats interessos. La ideologia del consens busca la claudicació dels governants davant de les relacions de forces socialment existents. Les aparences no enganyen: els predicadors del consens pensen només en el PP i el PSOE, la resta destorba. Està tot dit: la política com a monopoli de dos partits que, per més que es barallin, garanteixen que res quedi fora de control dels poders fàctics. I per canviar les coses cal trencar algunes costures. Al Govern li correspon marcar el pas i ser el més inclusiu possible sense caure en la claudicació.

A aquest mateix joc de les ficcions correspon la celebració del treball i la vida en línia com a horitzó ideològic del nostre temps. És a dir, dues formes de desencarnació, de mantenir els cossos confinats, desdibuixant sense miraments la separació entre l'espai del que és públic i l’espai del que és privat. Com es pregunta el sociòleg Frédéric Letourneux: treballar a casa és realment sinònim d’emancipació? Aquesta és la paraula que s’ha fet fugissera. I que, malgrat tot, ha estat l’eix central del projecte modern, el que aspirava a la majoria d’edat de l’espècie, a l’autonomia real dels ciutadans, a la capacitat de pensar, decidir per si mateixos.

Les aparences no enganyen: els predicadors del consens pensen només en el PP i el PSOE, la resta destorba

La pandèmia convida a quedar-nos a casa. A crear-nos la il·lusió que lluny dels altres, dels companys, dels caps, de la gent del carrer, del contacte directe, viurem millor. L’ésser humà, li agradi o no, es configura en relació amb l’altre. I per això no n’hi ha prou amb l’espai privat amb les seves inevitables tendències endogàmiques, ni amb un espai públic que penja de les xarxes. O, almenys, encara no n’hi ha prou. No hem arribat a un nivell suficient de mutació tecnològica del cos perquè la pantalla garanteixi la plenitud de les relacions personals; perquè es pugui aprendre, és a dir, créixer, sense anar a l’escola; i es pugui viure des de casa una experiència com la del teatre, basada en el contacte directe entre actors i espectadors. Potser arribarà però, de moment, apostar-ho tot a l’espai telemàtic ens empetiteix.

Però la ficció més rotunda és l’escenificada per Europa. A l’hora de la reconstrucció la Unió Europea només ha estat capaç de posar diners sobre la taula. Ni una sola idea. I no és casualitat, és impotència. Que ens recorda que totes aquestes fantasies es resumeixen en una: que la ciutadania cregui que canvia alguna cosa perquè no canviï res, que és exactament el que signifiquen les crides al consens. Amb el virus el principi de realitat ha trucat a casa nostra. I sembla que preferim seguir al núvol de ficció de l’acceleració digital.