“La meva identitat és de fronteres molt permeables”

Primer va alimentar Dusminguet, més tard La Troba Kung Fú, i des d'avui, per primera vegada, dona nom al seu propi projecte, Joan Garriga i El Mariatxi Galàctic. “No m'agrada que la gent em conegui, però tenia necessitat de presentar-me”, diu aquest artista tímid i malenconiós per explicar-lo, just abans de confirmar que segueix mantenint “la continuïtat entre els diferents projectes”. Quina és llavors la diferència entre aquest i els anteriors? “Volia estirar les cançons, defensar-les amb menys elements i així donar-los més importància, atorgar pes a la cançó, no oblidar els arranjaments però fent servir bateria, baix, guitarra i acordió, una mica en la línia dels grups del nord”. El disc que ha publicat Garriga sota aquesta inspiració es titula El ball i el plany, i és un pas més en el que més ha importat a aquest músic de la Garriga, nascut el 1972, peça clau de la música popular de fusió: fer ballar.

Pregunta obligada: com pot caure un disc prepandèmia en la postpandèmia? Resposta de llibre: “Hi ha lletres festives que potser no casen amb l'actualitat, però encara ens falta perspectiva per entendre el que passa. D'altra banda, les bones cançons sempre són bones, si tenen alguna cosa bona quedaran”.

I hi ha bones cançons a El ball i el plany, un disc on sonen rumbes, boleros, ranxeres, rai, reggae, vals o havaneres a l'estil de Garriga, barrejant-ho tot com si fos un guacamole. Sí, molts estils dels nostres pares. “La meva passió per les ranxeres em ve de petit, d'un disc que encara guardo, Chants de la révolution mexicaine, de Jorge Saldaña i Los Mayas —en aquest punt ensenya orgullós la magnífica portada de l'àlbum. “I les havaneres doncs també em venen de criatura”. Havaneres?, no sembla un estil gaire febril per al ball. “No, són com un bolero, una rumba tranquil·la. El que de vegades pot tirar enrere són aquestes veus impostades i aquesta mena de pijisme de costa. Ara bé, si escoltes les havaneres tal com eren, en una taverna, com a cant de bar, n'hi ha de precioses, amb aquests jocs a tres veus…”.

Amb aquests elements en joc, s'ha de considerar Garriga com un músic popular, tot i les distàncies que vol mantenir amb algunes aproximacions puristes al folk. “Hi ha tractaments que són de museu, conservacionistes, i això no m'interessa perquè no hi ha renovació. Jo prefereixo actualitzar-ho tant en so com en temàtica perquè la música popular ens parli de la nostra vida tal com la vivim”.

I com que ha sortit la vinculació entre vida i música, canta en la seva vida diària? “Poc, em fa una mica de cosa la meva veu, però canto quan estic sol, per exemple al cotxe, o durant el confinament, quan tocava l'acordió més que cantar. I vaig cantar molts als meus tres fills quan eren petits”. L'edat d'aquests fills, ara en l'adolescència, fa innecessari preguntar si els continua cantant.

En un disc tan híbrid, tan de barreja en cadascuna de les cançons pròpies, sorgeix el tema de la identitat. “És un concepte individual i ens podem sentir de molts llocs. En el meu cas la meva identitat és de fronteres molt permeables: davant del formatge em sento francès, m'he sentit moro a Londres, sota una parra em puc sentir tan grec com d'aquí...”.

‘Mariatxis trance’

Al disc se sent cantar en català, castellà, anglès i una mica en àrab. I en una cançó delirant, Mariatxis trance, que evoca les seves gires per Europa, i està cantada paradoxalment en anglès, afirmen que estan cantant “en llengües minoritàries”. El Joan riu, “és divertidíssim començar La cançó del lladre i que la gent respongui 'oleeee'. És molt bo”.

Entre nosaltres, El ball i el plany començarà a sonar el 29 de juliol al Poble Espanyol de Barcelona. En la nova situació, considerant que el que fan és musica popular amb vocació ballable, Joan Garriga manté la prudència sobre com es desenvoluparà el directe. “Hem de comprovar com funcionaran aquests concerts”, afirma, “provar-los de manera que no ens vegem obligats a fer coses diguem antinaturals, sense sentit en la nostra proposta”.