Indults, aniversari i concurs de creditors

Gairebé coincidint amb el 90 aniversari de l’expresident Pujol, Convergència Democràtica anunciava la seva liquidació per no poder fer front als 6,6 milions que va cobrar en comissions per obra pública en el cas Palau, mentre el patrici del coliseu modernista i intermediari en aquells pagaments, Fèlix Millet, demanava per motius d’edat –té 85 anys– ser indultat i no ingressar a la presó. De la concatenació de seqüències resultaria una vitriòlica farsa atel·lana, aquestes en què els actors es jugaven la vida en desafiar els poders corruptes de Roma. D’elements, n’hi ha. Un expresident, patriarca d’una prole de depredadors, espera que les seves virtuts polítiques el redimeixin dels seus pecats de defraudador i pugui passar a la història com un estadista; un partit, CDC, inicia una nova vida com a PDeCAT i pretén esborrar les seves empremtes corruptes amb un concurs de creditors i la seva desaparició, sense renunciar ni a Pujol ni a la seva obra; i Millet, fill de la burgesia catalana amb pura tradició d’humanisme cristià, s’escuda en la pietat aliena per no ingressar a la presó i complir la condemna de nou anys i vuit mesos per l’espoli del Palau.

El personatge més atraient de la trama és, sens dubte, Pujol. La seva treballada imatge de profeta –abonada per ell mateix i encara conreada per molts dels seus seguidors– es va consolidar durant la seva etapa presidencial. En els seus 23 anys al capdavant de la Generalitat, recordava noms, anècdotes i llinatges dels seus interlocutors, exercitava la seva excel·lent memòria exhibint xifres i dades, i pujava als cims de les muntanyes, amb l’ambigüitat de qui convocarà eleccions, encara que faci l’efecte que rebrà les taules de la llei. De jove va treballar la seva imatge d’home proper al cel amb l’ascensió al Tagamanent, des d’on va atalaiar com cauteritzar les ferides de Catalunya després de la Guerra Civil. Les similituds amb els profetes utilitzades per ell mateix i els qui al seu dia van apuntalar el mite són nombroses. I qui juga la lliga dels profetes, brandeix la moral i l’ètica contra els seus enemics i és caçat protegint els adoradors del vedell d’or, corre el risc de morir lapidat en virtut d’aquesta mateixa justícia emanada al cim del Sinaí. Pujol sabia que estava en falta. N’era tan conscient com Agustí d’Hipona quan demanava a Déu la virtut de la castedat amb la boca petita, ja que assegura en les seves Confessions: “Temia que Déu m’escoltés massa aviat i em curés immediatament de la meva malaltia de concupiscència, que jo preferia satisfer abans que apagar”. Pujol va intentar embridar els seus fills a través de persones de la seva confiança. Sabia com obraven, però va decidir no parar-los. I van perseverar tant en la seva conducta que ell mateix va ser arrossegat pel remolí de la corrupció. I mai no va ser un profeta planer. Sempre va nedar a gust a les aigües de la superioritat moral, encara que receptés meritocràcia. Ni Pujol ha estat mai un menestral ni Pla va ser mai un pagès amb boina, ha assenyalat el periodista i escriptor Agustí Pons.

Convergència, ara en concurs de creditors i en dissolució, és la metàfora d’aquest vell món pujolista que s’enfonsa. Mai no va ser un partit. Va ser un moviment, una prolongació política, liderada i governada pel gran apòstol d’aquesta meritocràcia que mai no feia regir per als de casa. La formació fundada per Pujol ha mancat d’ideologia concreta més enllà del nacionalisme difús i magistralment dosificat. El líder sabia imprimir-li accent i caràcter adequats a cada moment, cosa que demostra la seva capacitat política. Ell era el dipòsit de la fe. Amb Pujol ja en segona línia, la formació començava a sentir-se incòmoda per la pressió dels múltiples casos de corrupció. Llavors el CDC es va sumar al tsunami independentista, potser aplicant la màxima de Bismarck que “si hi ha d’haver una revolució, millor que en siguem els artífexs que les víctimes”.

Millet, d’altra banda, és l’última de les excrescències del pujolisme. Descendent d’un patriciat que primer va ser franquista i després va trobar col·locació en el catalanisme pujolista, l’expresident del Palau de la Música va ser el gran mitjancer en les comissions que Ferrovial pagava al partit de Pujol, i de les quals obtenia profit. Ara amb la seva disfressa d’avi provecte i desvalgut demana misericòrdia per no entrar a la presó i complir la condemna ratificada pel Tribunal Suprem.

Un a un els pisos de l’edifici aixecat amb intuïció, habilitat i pragmatisme per aquest gran polític que ha estat Jordi Pujol s’ensorren. Van començar a donar senyals d’aluminosi amb el cas Banca Catalana. Ara amenacen ruïna.