Atrevir-se

La decisió de la direcció i del grup parlamentari d’ERC de facilitar la pròrroga de l’última sol·licitud de l’estat d’alarma per part del Govern de coalició és una notícia important. No només pel fet en sí –els republicans es tornen a abstenir després de dos nos–, sinó pel moment en què es produeix, així com per les potencialitats que obre, sempre que aquestes es vulguin aprofitar. El moment és important tant pel context de la política estatal com de la catalana

El Govern de coalició progressista –amb els seus encerts i errors, però amb un full de servei diàfan a l’hora de voler afrontar la crisi econòmica derivada de la pandèmia amb criteris de redistribució i sensibilitat social– es troba ara mateix sota un atac molt fort. N’hi ha que volen –des de barris benestants i fundacions influents– simplement aniquilar-lo, utilitzant tots els recursos a l'abast. N’hi ha que volen acorralar-lo més lentament, amb la perspectiva d’un intercanvi de pressupost per eleccions a la tardor potser. I n’hi ha que, oferint col·laboració, treballen per reorientar-lo, intentant reduir el pes de la seva ànima més progressista.

A Catalunya potser la gravetat de la situació no és tan vistosa, però no per això és menys intensa. Hi ha un Govern paralitzat de facto, la falta absoluta d’un horitzó polític de legislatura, i una part de l’independentisme de matriu nacionalista instal·lat ja en posicions assimilables a qualsevol dels nacionalpopulismes que tristament poblen la nostra època. En aquest marc, hi ha un president de la Generalitat que ha decidit utilitzar el seu poder de convocatòria d’eleccions (després de prometre al Parlament que es votaria aprovats els Pressupostos) com una arma de xantatge, i un expresident a Bèlgica que intenta moure tots els fils retòrics de què disposa en l’escena política i no ser condemnat a l’oblit.

Tot això passa mentre afrontem el que és possiblement el desafiament més important que ha tingut i té la democràcia espanyola i catalana des de la Transició. Un desafiament que reclama a crits superar els embats propagandístics que han enfangat i enfanguen la vida política i facilitar acords de base àmplia. A la política se li demanen coses importants. Continuar gestionant el control del virus mentre es reactiva i es reformula l’economia, intentant evitar un daltabaix social de dimensions desconegudes. Fer d'interlocutor amb la UE i ser un actor important d’un nou impuls europeu que posi al centre la democratització de les estructures de la Unió i la capacitat de dibuixar estratègies a llarg termini. En definitiva, a la política se li demana fer-se càrrec de la complexitat de la situació i ser útil.

En això ERC hi pot jugar un paper, si vol. Pot ser un soci lleial del Govern de coalició, enfortint el seu perfil progressista i plurinacional. Per fer-ho haurà de superar aquella lògica tan pujolista de tenir com a brúixola pràcticament única els equilibris a Catalunya. Una lògica flexible en els actes, però rígida en els fonaments. Aquella manera de fer política en els actes va portar a participar de la vida política espanyola, però en els fonaments no es va apartar del seu objectiu prioritari: la consolidació d’un projecte nacional substancialment conservador, hegemonitzat per la seva força política. Si és veritat que l’independentisme d’ERC és d’esquerres i no nacionalista, com s’ha dedicat a dir sempre, la superació d’aquesta lògica i el compromís sòlid amb aquesta fase de la política estatal haurien de ser una prioritat absoluta. L’argument que el seu objectiu és la independència i no té sentit comprometre’s amb un projecte d’àmbit “espanyol” és fal·laç. Les possibilitats de reprendre qualsevol iniciativa independentista en aquest moment estan limitades per la situació econòmica i, sobretot, per l’ancoratge europeu. Dit d’una manera clara: ara més que mai, plantejar demandes independentistes és tant com quedar-se fora d’un projecte europeu que és l’únic vector real de la possibilitat de no enfonsar-se econòmicament i socialment.

Justament per aquesta raó també en l’escenari català ERC pot i ha de jugar un paper diferent del que ha jugat en els darrers anys. Mantenir la coalició de govern amb JxCat no té cap sentit en el nou context. Encara menys quan aquest espai tan agitat ha assumit la inutilitat, la propaganda i la deriva identitària com a manera de fer política. És una proposta que a tot Europa té un públic, com s’ha demostrat. La pregunta és si s’hi ha de confrontar o bé ajudar que es consolidi. Trencar amb la dinàmica del processisme –tan plena de propaganda i tan buida de continguts democràtica, com demostra l’assetjament al qual està fins i tot sent sotmesa la mateixa ERC– és la condició imprescindible perquè a Catalunya es pugui tornar a la utilitat de la política des d’una perspectiva progressista capaç de donar respostes als reptes de cohesió social que ja hi ha.

ERC té moltes responsabilitats, segurament molts obstacles, però també moltes oportunitats al davant. Ara cal que, d’una vegada per totes, s’hi atreveixi sense mirar enrere.