Sàtira benhumorada

A la història de les lletres del nostre continent va arribar un moment que les utopies narrades van canviar de signe d’una manera ostensible. Quan un llegeix Utopia, de Thomas Moro, La ciutat del sol, de Campanella o La nova Atlàntida, de Francis Bacon, hi troba la descripció de països possibles —com ja ho va ser, en certa manera, la república somiada de Plató—, i alhora el caràcter extremament optimista de les propostes. Són les utopies del Renaixement, de les quals queda una deixia en el “discurs de les armes i de les lletres”, del Quijote—, i que després desapareixen.

A mesura que la ciència i l’economia van progressar d’una manera ostensible, aquestes utopies va ser desplaçades per novel·lacions satíriques en què ja no es presenta una possible civilització més perfecta que la contemporània de cada autor, sinó que es fa burla de la civilització tal com és, sense incloure-hi cap proposta d’importació. Així ho van fer magistralment el tan precoç Rabelais, en molts capítols dels cinc llibres de Gargantua i Pantagruel, Jonathan Swift als Viatges de Gulliver, o Voltaire, aquest més bé que ningú —amb l’excepció de Flaubert a Bouvard i Pécuchet—, al seu Candide, llibre que procura una eterna satisfacció, un acontentament il·limitat, una joia inesgotable i una lliçó perenne: les civilitzacions poden tenir molts defectes, però són les que són i no s’ha vist mai que una revolució les capgiri d’una manera radical, com s’observa als annals de la Història.

Per això Samuel Butler (1835-1902), que és un narrador més simptomàtic que enorme, ja no va presentar en el seu Erewhon —anagrama de Nowhere, que vol dir “enlloc”— cap utopia com les que es despatxaven tan alegrement al Renaixement europeu —sens dubte pel fet que les nacions estat encara s’estaven configurant arreu—, sinó una sàtira tirant a amable. Al segle XIX ja no hi havia cap element que permetés suposar que els països es podrien configurar d’una manera diferent de com han arribat a ser, i les utopies socials d’aquell segle, les de Fourier, Owen o Saint-Simon, han quedat com una proposta de boy-scout, d’estudiant del Maig del 68 o de l’11-M, propostes molt amenes, també llamineres, però sense cap possibilitat de prosperar.

Com que Butler era molt conscient d’això —i com que, a més, era un home de lletres d’un país que té horror a les revoltes sagnants—, es va limitar, en aquest llibre, a imaginar una cultura-civilització de no se sap quin racó de la Terra (per bé que les descripcions geogràfiques fan pensar en Nova Zelanda, que coneixia molt bé), en què es produeixen i practiquen una llarga sèrie de disbarats, sempre presentats de bona fe, amb la intenció, no de fundar una colònia en aquell lloc per dur-los el progrés, sinó de rebentar —amb la bonhomia que ja esqueia a Dickens i que és la base de la civilització anglesa de tots els temps— els suposats fastos, avenços, mèrits i avantatges de les dites “societats civilitzades”, en el seu cas l’Anglaterra victoriana. Com que ja han obert les llibreries, us el podreu regalar en un dir Jesús: Samuel Butler, Erewhon, traducció de Victòria Gual i Godó (Martorell, Adesiara, 2020).

El lector s’adelitarà amb les pàgines rabelaisianes dedicades a l’educació en aquest país d’“enlloc” —perquè abans d’estudiar el llenguatge racional s’hi estudia el llenguatge “hipotètic”—, i, molt especialment, amb les dedicades a les màquines i la tècnica, que són, si es pot dir així, les més visionàries de l’obra. Així, Butler ens diu, segons el recurs del manuscrit trobat —tan habitual a les lletres universals—, que els habitants d’aquell lloc no tenen por de cap giny dels que existeixen “avui dia”, però que els fa molta por “l’extraordinària rapidesa amb la qual les màquines actuals s’estan convertint en quelcom ben diferent” del que eren. I la crònica que tradueix i reporta hi afegeix: “Cap mena d’éssers no ha fet un avanç tan ràpid en el passat. No hauríem de vigilar atentament aquest progrés i frenar-lo quan encara podem? I no és necessari, amb aquest objectiu, destruir les màquines més avançades que ara estan en ús, tot i reconeixent que són inofensives en si mateixes?”.

Això està escrit cap al final del segle XIX, quan Anglaterra no solament havia conegut l’enorme desplegament industrial derivat de la màquina de vapor i moltes altres invencions, sinó també la fúria dels luddites, al primer terç del segle, que en comptes de fer una vaga van destruir les màquines que els donaven feina —mal pagada, segur—, amb la qual cosa es van quedar sense màquines, sense feina i sense paga.

No és un llibre que reclami cap revolució, com ja hem dit. És només una obra molt representativa del moment civilitzatori en què es va plantejar un dilema que encara és viu: tanta tècnica i tantes noves tecnologies, per arribar on?