Oleksandr i el batalló Aidar

La nota de premsa acostuma a arribar, com a mínim, per tres canals: WhatsApp, Twitter i el ja obsolet correu electrònic. I porta de tot: informació, vídeo, fotos i fins i tot, aquests dies, declaracions enllaunades que serveixen a la perfecció amb l’excusa del coronavirus. Els periodistes som el receptacle de tones de notícies perfectament elaborades pels gabinets de premsa, als quals no cal restar-los mèrit. Només la curiositat, l’obstinació i les fonts pròpies aplaquen la piconadora del carril (així es coneix en l’argot l’agenda que marquen les institucions) i impedeixen hi acabis esclafat, unificant el que expliquen tots els mitjans.

Transformats en pops de vuit mans i caps, ens esforcem a llegir i analitzar l’allau d’informació, escapar-ne i discernir si al darrere de les interessades notes oficials s’hi amaga una història. Hi ha qui explica que abans el periodista no es llevava fins al migdia. Potser encara en queda algun, però ningú els ha vist des que els webs ens han posseït. Aquest empatx informatiu i la histèria de l'última hora poden arribar a eclipsar la millor història.

Em va passar el 27 de abril. La nota de premsa deia: “La Policia Nacional deté a Barcelona un fugitiu ucraïnès reclamat per les autoritats del seu país”. Se’n demanava l’extradició per “vandalisme, segrest, robatori amb violència i sostracció de vehicle”. A un lector normal li pot semblar molt greu. Però si el teu dia a dia, informatiu, el conformen els assassinats, les revenges, els contenidors plens de droga, els mafiosos, la corrupció i les protestes històriques que acaben malament, es pot pensar que és un altre fugitiu comú refugiat a les plàcides platges i el sol de la costa catalana.

Però llegida amb deteniment, la nota contenia un ganxo clar per al periodista. A més dels incidents violents en un club esportiu, les destrosses en un hotel i les amenaces i el robatori a una dona, l’home estava acusat, amb “10 persones no identificades”, d’“introduir a la força en una furgoneta el presentador d’un canal televisiu”. Amb un dia de retard, em vaig posar a estirar el fil.

La persona que amaga la nota de premsa és Oleksandr Z., un “ultranacionalista ucraïnès”, segons el defineixen fonts policials, que el 25 de juny farà 42 anys. Implicat en política, el seu partit no va obtenir cap escó. Un neonazi? “No hem trobat res al seu domicili que ho indiqui”, afegeixen. Suposadament, va destrossar un canal de televisió modest, el Canal 17; va intentar segrestar-ne el presentador, Andreii Pavloski, va protagonitzar accions contra l’ambaixada russa al seu país, va participar en baralles tumultuàries …

Un reportatge del diari The Independent, del 2014, sobre la convulsa situació a Ucraïna, en dona algunes pistes més. A l’article, Oleksandr Z. explica que havia estat franctirador del controvertit batalló Aidar, vinculat a l’extrema dreta, en els combats a l’est del país contra els separatistes prorussos. Va tornar a Kíev i va acusar el Ministeri de l’Interior d’abandonar-los i desentendre’s de les pràctiques “criminals” d’alguns membres del batalló.

El seu país el busca des de l’agost del 2017 per delictes que va cometre entre el febrer i el maig del 2016. Aquell mateix any es va instal·lar a Espanya, on el 2018 va demanar asil polític al·legant que el perseguien per les seves idees i que la seva vida corria perill. Primer a Barcelona i després a Badalona, viu de l’economia submergida i les “martingales”, diuen fonts policials, tot i que ell es defineix com a advocat i periodista d’investigació. Quan el van detenir, el 22 d’abril, portava una pistola d’aire comprimit, simulant una Glock, en una motxilla. “Però no va oposar cap resistència, assenyalen els agents.

He intentat contactar, sense sort, amb Oleksandr Z., que està en llibertat, amb l’ordre de presentar-se als jutjats cada 15 dies. En aquest temps, ha presentat una denúncia davant dels Mossos. Diu que un compatriota, també del batalló Aidar, l’ha amenaçat de mort. Al seu torn, Oleksandr Z. ha estat denunciat pels mateixos motius per dos periodistes ucraïnesos col·legiats a Catalunya. L’últim que sé és que Ucraïna ha ampliat la informació a l’Audiència Nacional, segons fonts policials, per aconseguir que l'extraditin.

El periodisme i trobar Oleksandr Z. exigeixen temps. “Sota el comandament de [Harold] Evans, alguns periodistes es passaven mesos sense publicar res en paper”, escriu a les seves memòries, A hack’s progress, el periodista australià Phillip Knightley. “Això és perquè Evans era un reclutador compulsiu de talent i sempre estava contractant gent en festes, pubs, al seu club, a la pista d’esquaix, fins que el Sunday Times probablement tenia tres vegades el nombre de periodistes que calia per produir-lo”, continua. “Però allò era un dels seus punts forts. La competència ferotge per l’espai cada setmana significava que els editors de cada secció tenien una àmplia gamma d’històries per escollir. Les escollides eren sempre les millors, les més innovadores, les més curioses”.

Evans va deixar la direcció del Sunday Times el 1981, quan el va comprar el magnat Rupert Murdoch. Amb ell, diu Knightley, es va anar imposant de mica en mica l’exigència de l’eficiència: “Què ha fet aquesta setmana el Chester [un redactor] per justificar el seu salari?”. Avui en dia, amb l’allau de notes de premsa, els webs sense fons, les crisis, les retallades, Twitter, WhatsApp i els virus despietats, la pregunta es podria retorçar més: “Què ha fet de qualitat aquesta setmana el Chester per justificar el seu salari?”.