Possibilitats de pacte?

Fa unes setmanes es va posar de moda parlar sobre la necessitat d’encaminar-nos cap a uns nous Pactes de la Moncloa. Certament, hi havia algunes similituds entre la situació de llavors i la d’ara. Algunes similituds, dic, però molt poques, el moment històric era molt diferent.

Els Pactes de la Moncloa, signats la tardor del 1977, després de les primeres eleccions democràtiques, van tenir dos vessants: un, l’important, van ser acords econòmics per afrontar la gravíssima crisi que vivia Espanya i, alhora, consolidar l’economia de mercat; dos, el secundari, van ser acords polítics i laborals que van anticipar la Constitució que es començava a elaborar. Així doncs, d’una banda, s’intentava resoldre un problema urgent, la crisi econòmica, i, de l’altra, es marcaven les pautes perquè en els mesos successius les Corts constituents partissin d’un marc ja acordat. Tots dos vessants van ser extremadament eficaços l’any següent, en què es va aprovar la Constitució, perquè tot arribés a bon port.

Però, sobretot, que en aquest marc es garantís un model d’economia social de mercat donava confiança als empresaris i als sindicats: hi hauria una continuïtat amb el model liberal anterior però, a la vegada, es garantia que aquest model tindria caràcter social, és a dir, contindria les institucions que el socialisme havia aportat a les democràcies liberals a partir de la postguerra mundial: educació, sanitat, seguretat social... La fórmula amb la qual s’inicia la Constitució (“Espanya es constitueix en un Estat social i democràtic de dret...”) condensa aquesta voluntat.

El problema actual és si es donen les condicions per a un pacte entre tots o una gran majoria de partits de la Cambra. Llavors, el 1977, es va pactar des de Fraga a la dreta (tot i que amb certa reticència) fins a Carrillo a l’esquerra, a més de nacionalistes bascos i catalans, així com una mica més tard Comissions Obreres i, després de fer-se pregar, la UGT i les associacions empresarials. El pacte es pot dir que incloïa representants del 90% de la societat espanyola. Ara no sembla probable, ni de bon tros, que es pugui arribar a una majoria tan important. Les divisions al Congrés no només es donen entre el clàssic dreta, centre i esquerra, sinó també entre nacionalistes, populistes i constitucionalistes. Tot es fa molt més complicat.

Qualsevol pacte es basa en un supòsit previ, la diversitat de criteris entre diversos subjectes, però a continuació també en la confiança mútua a l'hora de pactar i en la lleialtat per confiar que es respectarà el que s’ha pactat. En efecte, els pactes comprometen, pacta sunt servanda, com va recordar Pablo Iglesias als seus socis de govern la setmana passada. I ja es va veure, ni entre socis de govern hi ha confiança ni lleialtat: al cap de poques hores –hores, recalco, no pas dies ni mesos– els socialistes es van fer enrere i van revocar el que s’havia acordat. Sense la confiança entre socis, com es pactarà un pla de futur, per a diverses legislatures, com ha demanat el governador del Banc d’Espanya, entre partits tan heterogenis? Per descomptat, la Comissió creada al Congrés no servirà de res, ho sap tothom.

Però hi ha una possibilitat de pacte ampli, suficient per afrontar la situació, amb acords bàsics i per a diverses legislatures. És el pacte entre els partits centrals, els protagonistes de 40 anys d’estabilitat política i creixement econòmic, el pacte entre el PSOE i el PP. La sinuosa i incoherent trajectòria de Pedro Sánchez, realment insòlita en la nostra història política, fa impossible que el protagonitzi: ha perdut la confiança de tots, fins i tot de molts dels seus.

Però una altra personalitat socialista, o independent propera al socialisme, més sòlida, amb coneixements tècnics, experiència en càrrecs de responsabilitat i autoritat més enllà del seu propi partit, podria substituir Sánchez i començar a traçar un pla, naturalment amb un gabinet renovat i monocolor, amb el suport parlamentari dels altres dos partits i en diàleg continu amb ells.

Ja ho sé, falta caminar un bon tros per arribar-hi, el líder del PP potser tampoc és el més adequat per ser el protagonista d’un gir com aquest, però si ho pensem bé no hi ha cap altra sortida. Només un Govern així tindria la confiança d’una àmplia majoria d’espanyols –d’acord amb els darrers resultats electorals– i sobretot de qui ens ha d’ajudar a sortir d’aquesta situació, és a dir, dels estats i les institucions de la Unió Europea.

Francesc de Carreras és catedràtic de Dret constitucional.