“L’art és clau per gestionar els dubtes que genera la pandèmia”

El director de la Fundació Joan Miró de Barcelona, Marko Daniel (Aquisgrà,1964), és expert en pandèmies. Entre el 2000 i el 2003 va viure a Taiwan en un moment en què l'illa i la Xina van patir els efectes de la SARS, un virus tan terrible com el de la covid-19. “Tot això ja ho he viscut abans. El món va tenir molta sort que la SARS no s'estengués. Al gener, pel contacte amb col·legues de Taiwan, la Xina, Corea i el Japó, vam saber que ens esperaven canvis i quan hi va començar a haver cancel·lacions de visitants xinesos i coreans per a la primavera i l’estiu, vam pensar que era un tema seriós i vam crear un comitè de crisi per estar preparats”, explica Daniel al telèfon. “I per això”, continua, “ens vam esforçar a entrar de ple en el món en línia en veure que seria necessari”. No es va equivocar. Davant de l'avenç del coronavirus a Espanya, les autoritats sanitàries van decretar el 14 de març l'estat d'alarma i tots els museus van tancar. Des d'aleshores les persones que visiten el web del centre fan servir un 20% de temps per navegar pels nous continguts.

Ara, sense presses, prepara la reobertura de la Miró. “És molt important que els principals museus de Barcelona ens hàgim posat d'acord a obrir conjuntament”. I ho faran a mitjans de juny. “Les autoritats han de definir el marc legal a partir del qual podrem obrir i això està en procés de canvi permanent, és massa dinàmic per concretar una data. Ens cal més temps per preparar-los amb tota la seguretat per als treballadors i els visitants. Els meus col·legues de Hong Kong i Singapur van obrir i van haver de tancar poc després perquè hi havia rebrots, i això va ser una experiència molt dura per a ells. Hem d'estar absolutament segurs que això no passarà aquí”, explica.

Daniel està convençut de la necessitat dels museus en aquests moments: “Són espais on la gent no només mirarà i entrarà en contacte amb obres d'art, sinó que reflexionarà i comprovarà les possibilitats que la cultura ens dona per obrir-nos a altres mons. Mirar una obra d'art ens ajuda a entendre millor la complexitat, la incertesa i el dubte, temes que en aquests moments ens preocupen a tots”, explica amb entusiasme. “Per això, l'OMS recomana incloure l'art i la cultura en el sistema sanitari en reconèixer que visitar un museu té un impacte positiu en la salut, el benestar i l'estat d'ànim. L'art proporciona les eines per gestionar la incertesa i el dubte després que aquesta pandèmia ens ha demostrat que som éssers fràgils, i així poder afrontar el futur”.

I malgrat l'èxit de la virtualitat aquests dies, assegura que “el món digital no pot substituir el fet de veure una obra d'art en directe. En moments crítics hem d'utilitzar tots els instruments al nostre abast per compartir i comunicar. Hem après moltes coses d’aquests dies, però tots estem farts de relacionar-nos amb pantalles i busquem el contacte amb persones i experiències, que és l'essencial d'una visita a un museu”.

Com passa a la Fundació Miró, el magnífic edifici que van crear plegats l'artista i el seu amic, l'arquitecte Josep Lluís Sert, el 1975. “Quan hi entres hi ha factors que afecten tots els sentits, una experiència fenomenològica que es perd en una pantalla.” La Fundació Joan Miró va ser el primer equipament cultural que va presentar un ERTO. Ho va fer 10 dies després de tancar i va afectar els 57 treballadors de la plantilla, incloent-hi el director. “Estem desafectant parcialment les persones a mesura que són necessàries per poder reobrir i s'hi aniran reincorporant gradualment. És una situació molt difícil perquè és un problema econòmic a tots els nivells, personal de cada treballador i a escala de la fundació, que ha patit una reducció radical d’ingressos, i a escala global; no pots passar una frontera i ja ets lliure dels efectes del virus”.

La Miró és una fundació privada que s'autofinança en un 80% (7,5 milions de pressupost el 2020) a partir de les entrades del públic; la resta són aportacions de l'Ajuntament, la Generalitat i el Ministeri. Tot i que l'artista va cedir l’any 1975 a Barcelona la seva col·lecció d'obres, cosa que converteix aquest centre en únic al món. El 2019, el centre, per fer front als números vermells, va haver d'acomiadar set treballadors.

“L'autofinançament ha estat una virtut, però ara requereix mesures radicals amb una visió a més gran escala. Estem treballant amb tots els organismes que ens puguin ajudar. És un repte molt gran en aquest moment en què la societat ha de reflexionar sobre el valor que té el patrimoni cultural i com vol garantir-lo. Fins ara s'ha fet gràcies als visitants, però ara l’haurem de continuar conservant. Cal aprofitar aquesta crisi per millorar, perquè seria difícil continuar amb la situació tan precària que s'ha viscut. Ens cal més suport públic per garantir el nostre patrimoni i donar-li visibilitat. M'entristeix haver de justificar la importància d'un acte de generositat com el que va tenir Joan Miró amb la seva ciutat”, sentencia.

Potser el moment és una oportunitat perquè la ciutat redescobreixi un centre com la Fundació Miró. “Des de la meva arribada el 2018 els visitants locals han passat del 20% al 25%. Aquesta situació ens permetrà explicar millor per què som on som, qui és Miró i per què té interès avui. Hem de treballar aquests canvis i oferir experiències diferents amb una visió nova de la col·lecció i l'obra de Miró. És una oportunitat per poder arribar a l'imaginari dels barcelonins”, reconeix. Abans de tancar tenien a punt la mostra dedicada a l'artista índia Nalini Malani, últim Premi Joan Miró. “Està tot a punt. Es prorrogarà, com la d'Antoni Llena i la de l'Espai 13, i s'ampliarà el calendari previst. No s'ajorna res”.

Daniel ha recorregut aquests dies el seu centre i ha comprovat com ha canviat. “La natura ha crescut molt i és màgic veure com abriga obres, com la cadira de metall pintada de colors que hi ha en un dels patis o com se sent a les sales el cant dels ocells. La banda sonora ha canviat, la relació amb l'entorn és diferent, però té molt a veure amb la relació que Miró tenia amb la natura i com la portava a les seves obres”.

I continua: “En la mesura que tots hem canviat pel confinament la nostra manera de veure, les seves obres també han canviat”. Daniel no vol especular en com hauria viscut Miró aquesta pandèmia: “Ell va viure totes les grans crisis del segle XX: les guerres mundials, la grip del 1918, la Guerra Civil, la transició i moltes de les seves obres, d'una manera molt personal, reflecteixen aquests moments. Era capaç de processar aquests inputs en creativitat pura”.

“Havíem començat bé el 2020, amb un creixement de visitants del 3% i amb més perspectives de patrocini i projectes molt interessants, fins i tot de llarg recorregut, de cara al 2025, el 50è aniversari del centre, però la situació és difícil i s'ha convertit en un nou repte”. I ho il·lustra amb el mite grec de Sísif, condemnat a empènyer una roca al cim de la muntanya una vegada i una altra. “Sísif no va decidir abandonar la tasca i mirar Netflix; va continuar fent el que havia de fer. Quan Miró, el 1974, va fer el tríptic L'esperança del condemnat a mort vivia una situació molt complicada; tenia més de 80 anys i possiblement també es devia referir a ell, que se sentia condemnat a morir, però, lluny de ser un moment de depressió i tristesa, va mantenir el seu compromís. I aquesta és la situació en què ens trobem ara mateix”.