La vida i la mort

Segons les apreciacions dels antropòlegs i dels especialistes en geografia humana, al planeta Terra hi ha entre seixanta i cent mil milions de morts, comptant només l’espècie humana. Si tenim present que la població viva actual és d’uns vuit mil milions d’éssers, el lector es farà una idea de fins a quin punt la terra està poblada per molts més difunts que vius. Aquesta enorme quantitat de morts que hi ha al món no solament hi són, sinó que són, encara que això forci una mica la nostra idea optimista de l’existència. Són en la memòria dels seus estimats, sónen les edificacions funeràries dels pobles que en fan —túmuls, cementiris, jardins de velles parròquies, fosses, marges en el cas d’Espanya, urnes, i més procediments—, i també en aquelles civilitzacions, com moltes de l’Índia, en què els cossos són incinerats a la vista de tothom i les cendres, llançades en un riu sagrat, que se les emporta per tornar a donar-los vida gràcies a la reencarnació en què creuen aquestes cultures i aquestes religions. També el cristianisme creu que de les restes orgàniques d’un cos, fins i tot de les restes minerals després d’una incineració, en sorgirà el dia del Judici Final un cos equivalent, regenerat i reconstruït, amb trenta-tres anys segons algunes tradicions cristianes en honor de la suposada edat de Crist al moment de morir.

Però a les cultures desenvolupades dels nostres dies (és una broma, això?) els morts són sistemàticament amagats, o reduïts a una estadística. No convé que les poblacions tinguin gaire present aquest fet lamentable perquè les nostres economies parteixen de la base que els éssers vius es dediquen a generar riquesa, cosa que els difunts ja no poden fer. Als Estats Units els serveis funeraris estan tan involucrats amb els mecanismes del màxim consum i la més gran despesa, que una empresa de serveis tanatològics s’anuncia amb aquest eslògan: “Vostè mori’s, que nosaltres ens encarregarem de tota la resta”. Fins i tot al nostre país, quan un visita els serveis funeraris per fer els tràmits corresponents (burocràcia fins a la mort!) miren de treure-us tots els diners que poden a base d’injeccions misterioses que conserven el cos en bon estat dos o tres dies, i procurant, per a la dignitat del difunt (diuen) que la família compri el taüt de més preu. Són un negoci segur, com les fleques; perquè tothom ha de menjar, per poc que sigui, i tothom ha de morir, per molt que sigui.

Hi ha cultures, fins i tot a Espanya, que reten un tribut sovintejat als difunts, com a Andalusia, i d’altres que viuen sota el lema de “el muerto al hoyo y el vivo al bollo”. És cert que d’altres cultures europees honoren, més que la nostra, els grans homes (no els petits) amb enormes monuments (com als Invàlids, de París) i flames perpètues (com se suposa que ho són les ànimes dels difunts a les religions cristianes); però el més habitual, al món occidental, dedicat sense mesura a l’acumulació de béns, orientat al profit i a la rendibilitat, amaguen i rebutgen la mort, mentre aquest mateix món, paradoxalment, ha fet que els éssers humans siguin considerats mercaderia inerta i els hagin reduïts a una mera funció de productors-consumidors. William Gladstone va dir en una ocasió: “Ensenyeu-me la manera com una nació o una societat s’ocupa dels seus morts i us diré amb una raonable exactitud quins són els sentiments del seu poble i el seu grau de fidelitat envers els ideals elevats”.

Res d’això entre nosaltres. Les autoritats sanitàries han permès de seguida que la gent faci esport —que sol culminar en una competició, en allò que els grecs anomenaven agon, paraula idèntica a l’esforç que lliura un malalt per sobreviure, l’agonia—, però encara no han permès que la gent vagi als centres de culte —llocs en què es venera l’etern— o pugui entrar en una llibreria o una sala d’art —lloc en què els homes es relacionen amb objectes que eleven la seva miserable condició de mortals fins a un punt també proveït d’un vessant d’eternitat. Són mesures hipòcrites, altra vegada destinades a fer fugir l’espectre de la mort; mesures que omplen els telenotícies i la vida quotidiana de tot el contrari que ens hauria d’ocupar en aquests moments. Això deia Rilke en aquest sentit (i no parlem de Heidegger, per a qui l’home era “un ésser per a la mort”): “Déu meu, dona a cadascú una mort pròpia, / dona a cadascú la mort nascuda de la seva vida”.

Almenys aquest any no hi haurà ni Sónar ni Primavera Sound, que ja és molt, perquè són dues menes, entre tantes, de celebració d’una vida en la qual l’eternitat no troba les escletxes que sí que s’obren escoltant, per exemple, el Rèquiem de Fauré, la més senzilla simfonia de Mozart o la cavatina de l’opus 130 de Beethoven.