De la moderació al maximalisme

En política el buit no existeix, però això no implica necessàriament que si desapareix un partit moderat, per exemple, l’espai que ocupava l’ompli un altre d'igualment moderat. Això és el que està passant a Catalunya després de la voladura de Convergència Democràtica i, de retruc, de la seva aliança amb Unió Democràtica, la coalició CiU. En un espai on durant anys van imperar la moderació i el gradualisme ara predominen la intransigència i el maximalisme.

La trajectòria de CiU fins al 2012 pot agradar més o menys, fins i tot es pot considerar negativa, però es va caracteritzar per una aposta permanent per la moderació i la negociació. Allà on Miquel Roca, Joaquim Molins, Xavier Trias i Josep Antoni Duran Lleida es van prodigar com a incansables negociadors durant dècades hi ha ara un conglomerat incapaç d’una cosa tan sensata com avalar al Congrés dels Diputats la declaració de l’estat d’alarma per afrontar una epidèmia que a dia d’avui ja s’havia cobrat 27.104 vides a Espanya, 5.692 de les quals a Catalunya.

La moderació que es troba a faltar ara en la pràctica del PDeCAT i de Junts per Catalunya no és la relativa al programa, sinó a l’actitud en la relació amb la resta de forces polítiques. Un partit pot tenir en el seu programa objectius que d’altres poden considerar totalment inacceptables, fins i tot radicals o extrems, i pot ser que ho siguin. De fet, és el que passa amb l’independentisme, tot i que no només amb ell. Però dècades d’experiència recent acrediten que això no hauria d’impedir que pugui arribar a acords sobre molts temes si el programa va acompanyat d’una actitud constructiva, negociadora, moderada. Aquesta actitud és el que els successors de Convergència no han heretat.

Tenen els seus motius per estar enfadats amb el món, i en particular amb el món espanyol, es pot pensar, si es té en compte la situació domèstica dels orfes de l’univers pujolista en aquest moment. O fins i tot empipats amb ells mateixos, ja que alguns dels seus mals principals, els que han portat a l’autodissolució del partit, són del tot endògens. La setmana en què els diputats de JxCat es van oposar a la tercera pròrroga de l’estat d’alarma va coincidir amb la ratificació per part de l’Audiència Nacional de les condemnes de presó per finançament il·legal de Convergència a través del Palau de la Música durant els anys de govern de Jordi Pujol. S’està a l’espera del desenllaç del judici per l’anomenada trama del 3%, també per finançament il·legal del partit en l’etapa d’Artur Mas. I en qualsevol moment pot caure sobre el president de la Generalitat, Quim Torra, la ratificació d’una sentència d’inhabilitació que, arribat el cas, ha de provocar la caiguda del seu govern. El seu antecessor, Carles Puigdemont, continua refugiat a Brussel·les, ara en condició d’eurodiputat, però perseguit pel mateix tribunal que ha condemnat i empresonat gairebé tot l’anterior Govern català per la frustrada declaració d’independència del 2017.

Amb aquest abrasador panorama de fons, és força lògic que en l’univers polític de la dreta independentista proliferin els sentiments negatius. Per a ells compta ben poc, o gens, que la seva adversa situació actual sigui fruit, en primer lloc, dels seus propis errors i disbarats polítics. Entre el que ha emergit de les restes del centrisme catalanista hi ha un maximalisme nacionalista en el qual es mouen figures que, sobretot a través de les xarxes socials i alguns mitjans digitals, difonen ràbia, sectarisme, odi a l’adversari polític, etnicisme i xenofòbia. Un exemple recent és la campanya contra l’escriptor Javier Cercas. Però és el mateix que ha estat patint Joan Coscubiela des del 2017, i tants altres que els nous agitadors de la nova dreta independentista assenyalen com a culpables de la inviabilitat de la seva quimera.

L’expansió d’aquests elements a l’espai polític del pujolisme obstaculitza la recuperació del pactisme que abans el caracteritzava, enverina el clima polític i dificulta la cicatrització de les ferides per les quals el nacionalisme català sagna des del 2010. Han esdevingut un llast per a Esquerra Republicana, l’altre partit del Govern de la Generalitat. Els republicans promouen una desinflamació política amb l’objectiu, precisament, d’obrir negociacions amb el Govern d’Espanya sobre l’autogovern, però es troben presoners de l’aliança amb un PDeCAT i JxCat dominats pels maximalistes, que torpedinen tots els seus esforços, els acusen de traïció i de vegades els arrosseguen a les seves posicions. Cada dia els resulta més incòmoda, però no tenen alternativa en l'actual correlació de forces parlamentària.