Apologia del punt i coma

Hi va haver un moment en què els signes de puntuació semblaven adquirir una vida audaç, divertida, quan els afegíem en correus electrònics i missatges SMS per expressar l’estat d’ànim i així acolorir la lletra escrita. Escrivíem :( si estàvem tristos o :) si estàvem contents, fèiem :_( si ens queia una llagrimeta, o :-p si trèiem la llengua. No cal dir que els famosos emojis del WhatsApp han escombrat tota aquesta segona vida dels signes de puntuació, ara que les presses els extingeixen també de la primera i són cada cop més cars de veure en textos urgents.

Una d’aquelles combinacions més reeixides la facilitava el més desconegut i incomprès dels signes, el punt i coma, que en comandita amb el parèntesi aportava el matís suficient de complicitat entre els interlocutors: ;). Tota una fantàstica picada d’ullet. Encara se’l pot trobar en correus electrònics, no tant perquè no s’hi puguin posar emojis, sinó perquè per a l’emissor continua sent més fàcil teclejar dos caràcters que no pas cercar en el catàleg de dibuixets, i possiblement sigui aquest l’únic cas en què hi trobarem el punt i coma. Si ja és estrany que els escriptors en facin un ús sistemàtic, conscient i adequat, més ho serà que s’hi apliqui l’usuari normal de la llengua.

El punt i coma va aparèixer amb l’humanisme i la impremta, és a dir amb la modernitat. Se’l van empescar els italians per introduir un període que, essent una frase sintàcticament lliure, fos una continuació semàntica del període precedent. Una mena de frase independent-dependent, valgui la contradicció. D’aquí la seva designació inicial, semicolon —del grec colon, període—, que avui dia es conserva per exemple en anglès. També va servir de seguida per delimitar les enumeracions llargues, sobretot si dins els components hi quedaven inclosos altres signes de puntuació menors. Per exemple, podem dir que en la fase 1 de desconfinament podrem visitar parents, amics i coneguts; fer la cervesa en alguna terrassa, tot mantenint la distància de seguretat; i visitar museus i exposicions, que hauran de tenir l’aforament limitat.

El punt i coma va aparèixer amb l’humanisme i la impremta, és a dir amb la modernitat

La dificultat per fer servir el punt i coma ha tingut sempre molt a veure amb el didactisme amb què se l’ha volgut explicar. Se l’ha pretès fer fàcil situant-lo a mig camí de la coma i el punt, en una mena de gradació de les pauses textuals que reclama de l’usuari una perícia que té poc d’intuïtiva. Diuen per exemple Josep M. Pujol i Joan Solà a Ortotipografia: “El punt i coma marca una pausa més llarga que la coma i més curta que el punt”, en una definició que no ajuda gaire. Mentre que el diccionari de l’IEC al·ludeix a la relació entre els elements, però de manera massa vaga: “Signe gràfic que separa dues parts del discurs amb una relació sintàctica menor entre si”, sense dir menor que què.

Podria servir d’estratègia per explicar i col·locar el punt i coma buscar l’analogia amb la coma i la juxtaposició. Així com la frase En Pere balla, la Maria canta es considera una oració coordinada juxtaposada, és a dir sense conjunció, caldria veure les oracions amb punt i coma de la mateixa manera, però per a les oracions compostes subordinades. El punt i coma serviria doncs per juxtaposar l’oració subordinada respecte de la principal i garantir la dependència semàntica en absència de nexe: De moment encara som a la fase 0; ja veurem quan passem a la següent. Amb el confinament m’estic tot el dia davant la tele; no em queden sèries per veure. La mascareta no se’m sosté a les orelles; n’estic ben tip.

Malauradament, el punt i coma carrega amb tot de desprestigi i el seu ús cada cop és més escàs, però cal aplaudir la seva revifada en termes simbòlics. Justament per aquesta cesura que comporta, circula com a tatuatge per representar la superació d’un tràngol (una depressió, un intent de suïcidi, una addicció), en què la vida fa una pausa però reprèn el seu transcurs; de fet, és símbol i origen del Project Semicolon, entitat dedicada a les cures d’aquests sotracs vitals. I també, aquesta vegada mercès a una oportuna homofonia, és el símbol emprat pels malalts de Crohn, que a causa de l’afecció sovint els extirpen part de l’intestí gros i es queden amb un semicòlon.