La mort melada

Fa uns mesos, a Sant Vicenç dels Horts, reunits per en Jordi Boladeras, vam fer un acte gastronomicocultural sobre l’escabetx. El gran Josep Lladonosa hi explicava la ciència de les conserves, la xef Cristina Roig cuinava, un servidor hi recitava versos per a l’ocasió i Clara-Tanit Arqué ho dibuixava tot plegat amb gràcia i manyagueria.

Entre les erudicions que va exposar el mestre Lladonosa, hi havia una forma de conserva ben peculiar: les restes mortals d’Alexandre el Gran s’havien mantingut banyades en mel. En Lladonosa no sabia si creure-s’ho, però sentia un viu interès per l’acció química. Jo, encuriosit per la història, he provat d’arribar a la font original del mite i he anat a parar a les traduccions d’E. A. Wallis Budge dels manuscrits etiòpics sobre la història d’Alexandre, un volum que conté des d’una versió del Romanç d’Alexandre del Pseudo Calístenes fins a fragments alexandrins del Kitab al-Tawarikh del savi arabocopte Abu Shakir ibn Al-Rahib. Si en el primer s’explica com Alexandre va ordenar que s’omplís un sarcòfag amb mel, mirra i aigua de roses perquè el seu cos no es corrompés, en el segon s’hi relata com van preparar el cadàver d’Alexandre ungint-lo amb àloe i ficant-lo en un taüt daurat on van abocar-hi mel. Després, la recerca m’ha dut a les Silves de Publi Papini Estaci, al poema Propempticon a M. Maecius Celer (un propempticon és un poema de comiat, des del port, tot veient partir una nau), on el tema hi apareix esmentat de passada en parlar d’Alexandria: “Porta’ls a la tomba d’Alexandre, / on el fundador de la ciutat perdura, embalsamat / en mel”. I he descobert, al capítol cinquè de l’Hel·lènica de Xenofont, que el cos del rei Agesipolis també fou transportat cobert de mel fins al seu sepulcre, a Esparta.

M’ha cridat molt l’atenció el que s’explica en el Compendi de Matèria Mèdica (Bencao Gangmu) de Li Shizhen: la tradició dels homes mel·lificats. Es tracta d’uns ancians que s’alimentaven només de mel fins a morir i, un cop morts, eren coberts amb més mel. La dissolució de les restes en el fluid havia de generar, al cap d’un segle, un medicament excepcional. Això és donar el cos a la ciència!

I la ciència diu que la immersió en mel dels teixits d’éssers morts de poc temps produeix peròxid d’hidrogen (la base de l’aigua oxigenada), que ajuda a inhibir la putrefacció. El mestre Lladonosa, interessat sobretot a verificar aquests efectes, va voler fer la seva pròpia prova amb un cadàver i va conservar durant tres mesos, en un bany de mel, un pit de pollastre. La saviesa és una qüestió pràctica que no es fia de la repetició aproblemàtica de les afirmacions d’altri. El pollastre, en soc testimoni, va quedar melicèric i eixarreït.