El que amaguen les fotos de riuades de persones durant el desconfinament

Les càmeres fotogràfiques van retratar amb detall la jornada del 26 d'abril, la primera en què els nens van poder tornar als carrers d'Espanya després de 42 dies confinats a casa per frenar la pandèmia de coronavirus. Més enllà de captar la felicitat dels menors, professionals d'acreditada solvència i aficionats des del balcó van intentar comprovar si els qui acabaven de recuperar part de la llibertat de moviment estaven complint o no les condicions que exigia el Ministeri de Sanitat. Una mateixa imatge d'Associated Press (AP) –encara que n'hi va haver de similars d'altres fotògrafs i agències– es va convertir a les xarxes socials tant en la prova que mostrava les aglomeracions com en el testimoni que aquestes aglomeracions no s'havien produït.

La fotografia de la discòrdia, presa per Emilio Morenatti, exhibia diverses famílies assegudes al costat de la platja de Barcelona, una demostració per a molts que no es va respectar la distància social. No obstant això, d'altres van assegurar que la fotografia “mentia” i que l'autor havia tergiversat la realitat amb la manipulació de la perspectiva i l'ús del teleobjectiu perquè semblés que els ciutadans estaven aglomerats quan realment estaven mantenint les distàncies adequades. Qui tenia raó?

“Caldria comptar el nombre de persones i mesurar la distància que hi ha entre la primera i l'última”, explica Sergio Rodríguez, doctor en Història de l'Art especialitzat en cultura visual i periodisme i investigador de la Universitat Iberoamericana. Segons la seva anàlisi de la fotografia, tenint en compte que els bancs tenen una longitud aproximada de dos metres i estan separats per una distància de mig metre, entre els punts 2 i 3 de la següent imatge hi ha una separació de 24 metres; entre els punts 3 i 4, de 32 metres, i entre els punts 4 i 5, de 185 metres, d'acord amb un mesurament fet a través de Google Maps. L'àrea assenyalada amb un “1” és des d'on, segons els càlculs de l'expert, el fotògraf va prendre la imatge. Des d'aquest punt al número 5 hi ha al voltant de 340 metres.

Encara que les xifres poguessin confirmar que en aquest espai caben totes les persones que apareixen a la fotografia separades per una distància d'entre 1,5 i 2 metres, és impossible determinar, amb la simple observació de la captura, si tothom respectava aquesta distància. “Vaig fer servir un teleobjectiu de 70-200 mil·límetres i la fotografia té aquesta perspectiva perquè era l'única manera de treure-ho tot”, explica Morenatti durant una conversa telefònica amb aquest diari. El fotògraf, amb més de 30 anys d'experiència, denuncia que la polèmica ha traspassat les xarxes socials, on el van arribar a titllar de “mentider” i “rata manipuladora”, i ha arribat al carrer. “Hi va haver gent, dies més tard, que es va atrevir a aturar-me mentre treballava perquè utilitzava un teleobjectiu”, lamenta. Però segons el seu testimoni, en el moment en què va fer la foto de la platja sí que hi havia aglomeracions. “De vegades les veritats incomoden”, considera Morenatti.

El que sí que es pot afirmar és que la fotografia “no menteix”. “Si la pregunta és si la foto menteix, ja està mal enunciada: les fotografies no poden mentir perquè és una fal·làcia que diguin la veritat”, afirma Sergio Rodríguez, premi Nacional d'Assaig sobre Fotografia a Mèxic i autor del llibre Ojos herejes (Debate, 2019). Segons l'expert, no es tracta que “la foto, que és una imatge captada per una màquina, digui la veritat o menteixi, sinó de si el teu ull sap reconèixer quina és la gramàtica interna de la fotografia” per desxifrar la distància entre els objectes. Per exemple, quan “algú es fa un selfi en un pla picat i el front ocupa el 60% de la pantalla, ningú interpreta que estem veient una cara deformada, precisament perquè hem après a llegir un selfi”, afegeix.

“Amb una mica d'observació, és molt senzill identificar clarament a la foto d'AP elements de compressió i profunditat de camp propis d'un teleobjectiu, que és una eina de treball de qualsevol fotoperiodista”, analitza el professor de disseny fotogràfic. “La diferència és que la perspectiva de l'ull humà i la manera en què percebem les distàncies s'assembla més a la d'un objectiu d'entre 35 i 40 mil·límetres”, apunta. Per tant, qualsevol fotografia que es faci amb més o menys distància focal variarà les proporcions de la realitat tal com les percep un ull. “Quina és més veritable?”, es pregunta Rodríguez. La resposta és complexa: “Totes dues i cap, ja que per saber la mesura exacta entre dos objectes no ens serveix ni l'ull ni la càmera, necessitaríem un flexòmetre. La imatge és sempre una representació del món”.

La utilització del teleobjectiu no és, en cap cas, una eina per falsejar la realitat. Per al fotògraf documentalista Hans-Maximo Musielik, “les raons per fer servir un teleobjectiu poden ser tècniques, com la impossibilitat d'apropar-se al subjecte d'interès, informatives o simplement estètiques”. Però té una conseqüència: “Com més gran és la distància focal, més alt és el factor de compressió i, per tant, més es confonen les distàncies entre els subjectes en les fotografies”. “Si augmentem la distància focal, o el que anomenem fer zoom, els elements de la imatge augmenten de grandària sense necessitat de moure'ns, però es redueix la distància aparent entre ells i disminueix la profunditat de camp, és a dir, la nitidesa al voltant de la zona enfocada”, apunta Sergio Rodríguez.

Aquesta confusió de distàncies va causar una altra polèmica entorn d'imatges que s'havien fet amb teleobjectius durant una manifestació antiindependentista celebrada a Barcelona el 12 d'octubre del 2018, en què les xarxes socials van acusar diversos fotògrafs de tergiversar la realitat perquè semblés que hi havia més gent de la que realment hi va assistir, perquè es veien “moltes banderes d'Espanya”. “Em van arribar a acusar d'haver clonat els semàfors”, recorda Morenatti. Però, de vegades, reitera, “la veritat molesta”.

Fotografia i veritat

La relació entre fotografia i veritat es remunta al naixement de la càmera fotogràfica. Malgrat que “la fotografia apareix com una tecnologia al servei de la veritat”, “tota fotografia és una ficció que es presenta com a veritable”, reflexiona el fotògraf espanyol Joan Fontcuberta, guardonat amb el Premi Nacional de Fotografia el 1998, en el seu llibre El beso de Judas: fotografía y verdad (Editorial Gustavo Gili, 1997). Encara que el més important, continua, “no és aquesta mentida inevitable”, sinó “com la utilitza el fotògraf, a quines intencions serveix”.

La intenció amb la qual s'utilitza o es contextualitza una fotografia sí que pot tergiversar la percepció de la realitat. Fontcuberta relata una anècdota en la qual el dictador Francisco Franco mostra a un periodista d'Abc, durant una entrevista el 18 de juliol del 1937, un any després del cop d'Estat, unes fotografies de la devastació de Guernica després del bombardeig del 26 d'abril d'aquell mateix any. El periodista les descriu com “les ruïnes d'una ciutat totalment destruïda per la metralla i la dinamita: cases esfondrades, avingudes senceres destrossades, piles de ferros, pedres i fustes”. Però tot seguit, Franco admet que no són de la localitat basca, sinó d'un lloc a “milers de quilòmetres d'Espanya”. Menteix la fotografia? No, menteix l'ús que se'n fa.

Aprofundeix en aquest mateix argument Sergio Rodríguez. “Algú es planteja que les imatges que hem vist del SARS-CoV-2 a través d'un microscopi siguin una mentida encara que l'ull no sigui capaç de veure un virus?”, reflexiona. No obstant això, la fotografia “científica té aquest halo objectivador”. També el fotoperiodisme, continua, que “a diferència de la fotografia artística es basa en la idea que cal utilitzar la màquina per aconseguir entendre la realitat”. I la fotografia, segons Rodríguez, “sí que permet entendre la realitat de maneres en què l'ull humà no la percep”, ja sigui per les seves pròpies limitacions o perquè no es troba al lloc on ha passat un determinat esdeveniment.

Si una foto periodística fa servir un teleobjectiu, mostra o no la realitat? Rodríguez respon amb l'exemple d'una de les imatges més famoses entre Mikhaïl Gorbatxov i Fidel Castro, presa l'abril del 1989 quan l'exdirigent soviètic va visitar el seu homòleg cubà a l'Havana. La va fer Ismael Fernández, a qui l'investigador dedica un dels capítols d'Ojos herejes. “Fernández s'havia passat dues hores sense moure's en una sala quan va aparèixer sense avisar Gorbatxov i es va apropar a Castro per fer-li dos petons russos. El fotògraf va prendre una foto, però quan Gorbatxov va iniciar el moviment semicircular per al segon petó, Fernández va aconseguir la foto històrica, en la qual sembla que els dos mandataris estan ballant un tango”. Observeu el fons difuminat: la va fer amb un teleobjectiu.