El mite del retorn a la normalitat

Els ciutadans pregunten i es pregunten: “Quan tornarem a la normalitat?” Els governants prometen el retorn gradual –no exempt de retrocessos. I, en uns moments en què els científics s’han apropiat de la paraula, els més creients situen la normalitat en l’arribada de la vacuna. Però, què és la normalitat?

És evident que estem vivint una situació excepcional. Es diria que ens han ficat a dins un relat distòpic i hi ha moments en què és fàcil perdre’s entre la ficció i la realitat. El teló que de cop i volta ens va allunyar de la vida comuna continua tapant l’horitzó, amb la música d’acompanyament d’uns discursos polítics que transmeten més desconcert que no pas confiança. I així, el que al principi podíem pensar que en uns mesos quedaria com un episodi passatger per recordar, ara tenim por que es faci món. I per bregar amb aquesta por, l’ús de la paraula normalitat pot ser que sigui escassament sofisticat, però consola. És el desig espontani de sortir de l’excepció: tornar on érem abans del malson.

Això és possible? Què és la normalitat? Aquesta experiència ens obliga a preguntar-nos si el que és normal és igual per a tothom. I si el que ens semblava normal abans ho pot ser ara. Què busquem després de l’experiència del confinament? ¿La normalitat que desitgem és el retorn a la vida –que és social por definició– i a l’exercici de les llibertats, recuperant fins i tot el terreny perdut en els últims anys, o significa redefinir el marc social d’acord amb els mites i les pautes de les doctrines de seguretat? Em temo que quan es parla de normalitat es pensa en situacions molt diverses.

Aturem-nos (a pensar) en la nostra normalitat anterior. La que ara recordem melancòlicament perquè ens permetia abraçar els nets, sortir al carrer, anar de copes, acudir als estadis o passejar per muntanyes i platges. Però era una normalitat construïda sobre l’acceleració, en un vertiginós present continu perquè, com diu Katharina Pistor, “el capitalisme per essència es funda en un futur desconegut”. I d’aquesta normalitat forma part la cultura digital, de la qual aquests dies tancats a casa hem comprovat les potencialitats i els límits, la possibilitat d’anar a trobar els altres sense sortir de casa, amb la pantalla com a barrera deshumanitzadora, i el control absolut de les nostres vides com a destí. Però també, seguint Katharina Pistor, era la destrucció dels hàbitats animals i la pol·lució atmosfèrica que ens ha portat a experiències com la que estem vivint i les que poden venir. En el trasbals que vivim pensar a tornar on érem és un alleujament. Però ¿la situació actual no ens obliga a aspirar a alguna cosa més?

És probable que els poders globals només pensin a recuperar la inèrcia accelerada, que és la seva. En realitat no l’han perdut. Diem que el món s’ha aturat. I en bona part és cert, però alguns han seguit en plena acceleració, com ens recorda Peter Szendy, i no només els sanitaris que han fet esforços sobrehumans per pal·liar el desastre. La indústria de l’algoritme no s’ha aturat. La distribució tampoc. I la comunicació, encara menys. O sigui que la dinàmica d’acceleració continua viva. És probable també que els governants enyorin el passat, tot i que m’agradaria saber com se senten utilitzant les pròtesis d’excepció sense gaires miraments, amb la por i la culpa com a instruments sobre els quals assentar la seva feblesa. Les lògiques del poder són inexorables i cada dia que es perd a posar-los límits és un risc. Les democràcies sortiran tocades d’aquest episodi, i tot plegat ha estat un recordatori de l’eficàcia de la por.

Les normalitats sempre són una il·lusió. Són fruit d’un equilibri inestable entre les dinàmiques del món i el que és sostenible per a la ciutadania. De manera que en la configuració de la normalitat són determinants els sistemes de veritats de cada moment. I ara mateix els conformen la ciència i els diners. Estic d’acord amb Philippe Askenazy que “l’home aspira a alguna cosa més que a la camisa digital”, en què tot individu es converteix en subjecte de risc i l’excepció en normalitat d’una població sobrevigilada. Després de l’experiència viscuda ja no podem al·legar ignorància. I si creiem en la condició humana cal escoltar també les humanitats, tret que vulguem que la pandèmia derivi en endèmia permanentment, destructiva del que és humà.