Això de la cultura, això del llibre

La cultura és de franc però no ho és la feina de qui la fa ni de qui la presenta al públic. Si grans coses de la cultura en aquest confinament semblen gratis gràcies a la difusió digital pública per la generositat d’uns i altres, rumiem-hi una mica. La cultura és de franc perquè no es desgasta com un vestit ni es podreix com una fruita sense menjar. El que t’aporta una pel·lícula, una cançó, un concert, un llibre, una dansa, una representació teatral, el circ, un vídeo, un quadre o una expo, qualsevol d’aquestes coses es queda amb tu, és gratis i ho és per sempre. No necessiten manteniment material, només que les portis amb tu i hi parlis, manteniment de l’esperit. Però la feina dels qui ho han fet possible i ho estan fent en aquests moments, els treballadors culturals, sí que té valor i preu. Ho recordarem ara mateix –governs, institucions, mecenes si n’hi ha— i, sobretot, ho recordarem quan retornem a la vida pública, sigui en la forma que sigui?

Dia digital del llibre, dia fantasmal del llibre. Aquests dies-mirall de reclusió fan fins i tot rumiar. Davant del desastre per a tota la cadena d’elaboració d’un llibre i en particular per a les baules més febles –autors, correctors, traductors; editorials independents; llibreries tan especialment— m’he trobat pensant en una certa veritat: els del gremi comprem poc. Amb permís de les excepcions, que n’hi ha, ho sabem: les editorials ens acostumen a abastir. Una proposta: si cada escriptor, cada periodista literari, cada crític ídem compra almenys un llibre cada setmana, encara millor si en són dos, no es resoldria la catàstrofe però seria alguna cosa en els comptes d’uns i altres. M’he posat les piles. Tot i les braçades de títols que tinc per llegir, que aquests dies més aviat rellegeixo i que no acostumo a comprar justament en les setmanes del Sant Jordi, he encarregat llibres.

Com que la cosa és digital, consulto els webs de les editorials sense pensar en les novetats que marcialment imposaven la seva marxa mediàtica abans del C. Això està bé, la veritat. He encarregat els llibres –a llibreries– que tenia ullats i que recolliré quan es pugui. Com serà el retorn de les llibreries, sigui quan sigui? Amb les novetats ara confinades als magatzems de l’editorial i del distribuïdor anant al galop a ocupar prestatgeries i aparadors físics i mediàtics? Hi ha algú que ho estigui pensant, preparant, canviant la cosa ara que tothom diu que el que vindrà no serà igual que abans?

Una altra cosa que fins i tot he preguntat una mica arreu: No existeixen els mecenes per al llibre, sent com és una de les estructures centrals d’una societat? A Barcelona estan sorgint mecenes de llibreries, i cal donar-los les gràcies, però penso més en un mecenatge de conjunt. L’absència d’una llei, què dic, el rebuig polític absolut a plantejar una llei de mecenatge, és evident que no hi ajuda. Tot i així, ho continuo preguntant. No existeixen mecenes? Mecenes inèdits, fortunes que potser no ho han considerat fins ara o se n’han desanimat. Estem en una emergència colossal. Pot ser que ningú escolti, però continuo. Mecenes, sortiu de l’armari.

Aquests dies llegeixes que els pactes del 77 van servir –entre altres coses que alguns articulistes consideren més importants– per despenalitzar l’adulteri i legalitzar la píndola. Mira que bé, com si als pactants se’ls hagués acudit a ells solets (sí, tots del gènere masculí). Però, bé, deixem de banda per un instant les diguem-ne conveniències històriques i, davant de coses culturals ara “menys importants” que totes les altres certament tan greus, diguem-ho així: Mecenes, si sortiu de l’armari i us poseu a insuflar alè al món del llibre ara, després, quan sigui, en els pactes que sigui, aconseguireu la llei del mecenatge que sens dubte haureu merescut. Abans es deia allò de “París s’ho val, una missa”, però ara, amb la seva simbòlica catedral calcinada de futur encara més dubtós avui, deixem-ho així: cal donar un cop de mà, mecenes.

Més que res perquè les institucions miren cap a una altra banda i la cosa els costa, fins i tot quan reaccionen. Com si no anés amb elles, com si no fossin públiques tantes xarxes culturals, com si la creació fos un caprici de rics i ni ho som ni ho serem. Malament. La cultura és una de les estructures d’una societat. Mireu com ho han plantejat la cancellera Merkel i la seva ministra de Cultura. Si creiem que ho han fet així perquè el seu país és ric, no hi ha res a fer. Més aviat és a l’inrevés. Pot ser que la pregunta llavors sigui una altra: som una societat?

Mercè Ibarz és escriptora i crítica cultural