Deixeu-nos fer el dol en pau

Fa setmanes que dono el condol per telèfon o WhatsApp a gent a qui m’hauria agradat abraçar; als amics que no han pogut ser al costat dels seus pares mentre morien i que els han hagut d’enterrar o incinerar a correcuita. Sense funeral, sense música preferida, sense flors. Ja han mort més de 20.000 espanyols a causa del virus. Molta de la nostra gent gran ha mort a les residències i ha estat impossible acomiadar-se’n com es mereixien. Els avis que resisteixen s’han assabentat de la pitjor manera que són els últims de la cua en el protocol hospitalari català. Les escenes d’abandonament i de dolor ara s’acompanyen amb el trist espectacle polític del “nosaltres ho hauríem fet millor”. Alguns líders i els seus portaveus utilitzen els morts per guanyar punts en els seus objectius polítics, ja sigui la independència o el Govern de l’Estat.

Mentre es moria, conscient com n’era, al meu pare li agradava que m’apropés al seu llit d’hospital per olorar el meu perfum. També demanava que fes voltes al voltant seu i, a continuació, tocava suaument els teixits de la roba que duia. Era fill d’un fabricant i venedor de teles; adorava el xeviot. Els últims dies que vam passar a pal·liatius de l’Oncològic de Bellvitge (gràcies, una vegada i una altra, a les infermeres i els metges que el van cuidar), més que parlar-me de la seva vida me l’oferia maquillada. No van ser mai tan boniques les Lagunas de Ruidera com en els seus records: era jove i navegava entre joncs i àlbers blancs, buscant ànecs, apuntant al cel. Vam tenir temps. Vaig poder acceptar les seves disculpes, perdonar les absències i emmagatzemar les últimes floretes. Vam fer el que el coronavirus ha impedit de fer a tants fills i pares durant aquest llarg confinament.

Fa setmanes que dono el condol per telèfon o WhatsApp a gent a qui m’hauria agradat abraçar

Amb el cristianisme, la bona mort va passar a ser aquella que porta l’ànima a la salvació eterna. Aquesta possibilitat té els seus símbols i un ric tractament artístic que va donar pas a imatges venerades. Entre aquestes, el Crist de la Bona Mort, esculpit el 1660, a finals del Segle d’Or, pel granadí Pedro de Mena i conservat a l’església de Santo Domingo fins al maig del 1931, quan va ser destruït durant la crema de convents a Màlaga. El Crist actual, el que surt en processó tots els Dijous Sants, sobre les espatlles de legionaris, és una escultura relativament nova, del 1941. Tot el que envolta aquesta imatge, fins i tot el cant d'El Novio de la Muerte que l’acompanya en processó, té un tuf guerracivilista no merescut, però que espanta.

El nòvio, el de debò, només volia retrobar-se amb la dona que estimava i que acabava de morir: “Por ir a tu lado a verte, mi más leal compañera, me hice novio de la muerte”. La pàtria no era la prioritat del soldat enamorat; només volia reunir-se amb l’estimada. Amb lletra original de Fidel Prado –periodista, cupletista i autor de novel·les de l’Oest–, va ser una cançó popularitzada per Lola Montes. Millán Astray, amb una bona oïda per a la música i els idiomes, la va escoltar i se la va endur a la Legió, tot i que tampoc és el seu himne. Per acabar d’arreglar-ho, Vox l’ha convertit en best-seller ultranacional. Dels herois, de l’art i de la música se n’apropien de vegades els més fanàtics. La història es canvia i es fa a mida del consumidor.

Des que l’Exèrcit va iniciar la desinfecció dels geriàtrics que ningú volia o podia netejar, va començar el joc del “jo soc millor”. “Amb la independència hauríem actuat abans, no tindríem tants morts ni tants infectats”, assegura Meritxell Budó, portaveu del Govern de la Generalitat. Proves? Cap ni una. Només 13 dies abans de l’anunci del confinament, la cúpula de JxCat, amb Puigdemont i Torra al capdavant, omplia Perpinyà de fidels.

A Catalunya, on els partits nacionalistes i independentistes han governat durant uns 33 anys, la majoria dels geriàtrics s’han privatitzat; molts ara són propietat de companyies i fons d’inversió internacionals que s’han beneficiat d’ajudes públiques. Durant el confinament, aquestes residències i els escassos centres públics han sumat 2.000 morts. La responsabilitat no és de Madrid; fa dècades que es van traspassar les competències de Sanitat i Afers Socials.

No volem tornar a veure com les famílies s’acomiaden des de lluny, plorant a crits, mentre un sacerdot emmascarat pronuncia un ràpid i impersonal respons. Als morts d’aquesta crisi vírica i a les seves famílies cal donar-los un responsum, una resposta. Deixeu-los descansar en pau, a ells i a les seves famílies, guardeu respecte. Senyors polítics, almenys mentre enterrem els nostres morts, mantingueu la decència.