Pactes de la Moncloa o mirar cap endavant

Sovint s'invoquen els Pactes de la Moncloa com a exemple de com de bé que es va fer aquella idealitzada Transició. Segur que hi va haver molt pragmatisme i el marge de maniobra era el que era després d'una dictadura de quatre dècades. Però tan cert és això com que el pretext del soroll de sabres de militars nostàlgics o del búnquer dels poders de l'estat, van impedir una renovació profunda de les tecnoestructures franquistes que van canviar per perpetuar-se. La LOAPA harmonitzadora i centralitzadora també es va basar en l'aldarull del 23F per limitar els avenços en la descentralització de l'Estat. Per a l'establishment, va ser el fermall a un tancament de concessionscap a les nacionalitats històriques. D'aquella pols, aquests fangs.

Han hagut de passar molts anys perquè aquella idealitzada i intocable Transició s'hagi pogut qüestionar en el debat públic. Els republicans catalans i el sobiranisme basc —i una part molt petita de l'esquerra espanyola— ho vam fer en solitari durant dècades. Qüestionar-se les coses acostuma a ser un sa exercici de progrés, de buscar la millora, d'avançar.

Més de 40 anys després, és hora de solucions i no de reedicions tunejades de pactes que, amb sort, a la majoria de catalans —i espanyols— els agafa lluny generacionalment. La història ens serveix de pauta, de guia. Però quan els estats tendeixen a mirar i aferrar-se més al passat que a oferir un projecte de futur, el resultat sol ser un immobilisme lampedusià. És per això que a Catalunya fa ja 10 anys que la idea d'un estat propi va passar a ser majoritària. Per a molts catalans, feia falta una alternativa a un Estat que no responia ni als nostres anhels de modernitat ni als beneficis pràctics d’estar espanyols. Somiàvem —i ho continuem fent— amb un futur d'esperança i progrés real per a tothom amb independència del nostre origen o classe social.

La crisi de la covid-19 ens deixarà lliçons a tots els fronts. Sobretot que uns serveis públics de qualitat, ben pensats i dimensionats, són essencials. Els nostres valors republicans són això: des de la igualtat i l'equitat cap a la prosperitat. Si la prosperitat és per a uns quants, si la prosperitat no és sinònim de benestar, si no és sinònim de bé comú, a Esquerra Republicana no ens val. No serem còmplices —tampoc no ho vam ser llavors— de solucions que van beneficiar la minoria de sempre i que paguem tots. Com en els pedaços de la crisi de 2008.

I de l'esperança d'un futur millor, amb els valors republicans en el centre, va néixer el Procés. A la majoria de nosaltres un estat propi, una república, ens val per a això. No és una qüestió nostàlgica ni de sentimentalismes. Volem poder mirar cap endavant i abraçar un horitzó d'oportunitats. Per això, la interrupció per força de la il·lusió col·lectiva del que va suposar l'1 d'octubre no significa que el conflicte polític ja no existeixi. Existeix i existirà. La taula de diàleg i negociació s'haurà de reobrir quan la pandèmia passi a un segon terme. Per descomptat. Els conflictes no resolts no s'arreglen sols, s'agreugen. Ni Espanya ni Catalunya no es poden permetre viure d'esquena 10 anys més sense buscar solucions.

I tot l'anterior no és excloent amb el següent: el Govern de Pedro Sánchez i Pablo Iglesias sap que podrà comptar amb Esquerra Republicana per a tot allò que suposi dignificar la vida de la ciutadania. Per a aquelles polítiques socials i econòmiques pensades en benefici de la majoria. Per recordar-li a Europa des d'un territori europeista com Catalunya que va contra el seu esperit fundacional l'egoisme miop d'alguns estats. I per evitar qualsevol nova temptació de pacte entre elits que ens torni a l'immobilisme de la Transició.

Però aquest suport no servirà de res si es continua sense tractar la irresolta qüestió catalana. Perquè el dret a decidir dels ciutadans catalans i l'amnistia dels seus dirigents empresonats en un judici polititzat segueixen allà. El Govern de Sánchez i Iglesias hauria de ser valent. Si amaga el cap sota l'ala o prova d'acontentar una dreta política, mediàtica i judicial, l'Espanya blava es veurà reforçada en els seus arguments i bona part de les forces progressistes que van propiciar la seva investidura no podran continuar veient passar el temps.

Hi ha temps si hi ha voluntat. Existeixen finestres d'oportunitat. El conflicte de naturalesa política ja reconegut per escrit pel mateix Govern, és allà. I tenint present que la majoria parlamentària i social a Catalunya orbita al voltant del projecte cap a la legítima independència. Farà falta determinació i coratge per asseure's, dialogar i acordar. Volem construir un horitzó de futur pròsper per als més de 65.000 nens i nenes que neixen a Catalunya cada any, més que mirar a un passat de quatre dècades. Per a això i per ser part de la solució, els republicans catalans estem i estarem asseguts a la taula.

Pere Aragonès i Garcia és coordinador nacional d'Esquerra Republicana de Catalunya.