Estètica del confinament
Hem entrat a les cases. Intimitats i habitacions tronades, bosses als ulls i els set xandalls de l’apocalipsi han desfilat. No s’ha pogut mitigar la desfeta sota cobert
Amuntegats els dies d’enclaustració han crescut els cabells, les ungles i les barbes, i els robinsons involuntaris s’han crispat o han caigut en la malenconia del rellotge sense piles progressivament.
Gràcies a l’estat d’excepció hem vist una caterva de músics i escriptors actuant per amor a l’art, infectats d’altruisme. Vídeos, les xarxes socials s’han omplert de recitals casolans. Els cantautors han esgratinyat les guitarres. A uns i altres se’ls ha demanat que ensenyessin els ateliers. Hem abusat del petit we are the world que traginen dins.
Una mica tothom. Fotografies de menjars i balcons, de lectures pendents, les manualitats de la canalla, llistes de trucs, trucs!, per esbandir l’avorriment. S’ha produït una allau estètica, d’objectes i actituds interposades entre el Jo i l’altri. I l’aura digital, ço és la genuïnitat que un es fabrica a la xarxa en condicions normals, és a dir el personatge, l’aura ha caigut en picat. Perquè hem entrat a les cases. Intimitats i habitacions tronades, bosses als ulls i els set xandalls de l’apocalipsi han desfilat. No s’ha pogut mitigar la desfeta sota cobert.
Definir-se és existir. Allò que tenim o perseguim parla per nosaltres. Ens distingeix. D’ordinari no és gaire difícil. L’un poda bonsais i l’altre aspira a ser poeta. Però el confinament imposat ha afegit un tret distintiu que no és original sinó comunal: l’absurditat del tedi.
A la novel·la El desert dels tàrtars (1940), el jove soldat Giovanni Drogo crema la joventut i la vida en una fortalesa fronterera, tot esperant una invasió que no s’esdevindrà. Sense invasió no hi ha guerra i sense guerra un militar no té cap sentit. Els pàries d’Esperant Godot (1952), Vladimir i Estragon, també s’encarnen en la monotonia. A La muntanya màgica (1924) Hans Castorp acaba mort d’avorriment, anestesiats els sentits, desposseït dels costums que el caracteritzaven. I Roberto de la Grive sent la feixuguesa del tedi al galiot ancorat a una milla de L’illa del dia abans (1994).
Tots ells no hi cauen fins que ja és massa tard: l’espera els esborra o ha passat a definir-los. Però que no hi hagi cap dubte. Si haguessin tingut internet segur que haurien penjat vídeos: Drogo fent guàrdies i flexions; els beckettians, selfis de ganyotes; Castorp, fotografies de mantes de quadres i paisatges nevats, i de la Grive, receptes de menjars exòtics. També haurien provat de no esborrar-se digitalment per continuar existint.
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
FlechaTu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.