Naufragi en terra ferma

A Permagel, la celebrada anterior novel·la d’Eva Baltasar (Barcelona, 1978), a la narradora li costava acceptar que ja no era una adolescent i que havia entrat en una etapa en què les exigències vitals de l’edat adulta li demanaven una altra mena de conducta. Com si estigués reclosa rere un mur infranquejable de gel, desdenyava les feines estables, avorria la comoditat familiar i li semblava natural i còmode coquetejar contínuament amb la possibilitat del suïcidi. El llibre se salvava gràcies a l’humor negre i a una boira estranya que enterbolia l’atmosfera d’unes peripècies que, en el fons, no eren gens anòmales.

Ara, a Boulder, segon lliurament de la trilogia projectada per l’autora, Baltasar reprèn el personatge de la dona adulta que no vol créixer i que es nega a abandonar l’adolescència —encara que el personatge narrador sigui un altre, al lector li fa l’efecte de retrobar-se amb l’anterior—, vigila més un dels aspectes que llastava Permagel —la dispersió argumental— i dibuixa amb un traç més fi la intensitat de les emocions. Pot semblar també una novel·la que busqui la transgressió, però en el fons és bastant tradicional, molt femenina: ben maquillada amb aforismes que semblen consignes, la novel·la sap fer-se atractiva perquè li agrada agradar.

Després d’haver treballat de cuinera en un restaurant d’un polígon industrial, en col·legis, en geriàtrics i en una presó, Boulder s’encarrega de la cuina d’un buc mercant que navega per la costa del Pacífic. Davant del port de Valparaíso, pensa d’acord amb els clixés que el melodrama ha aportat a la vida marinera: “Hi desitjo una amant. M’assec a coberta, em fumo mig paquet i em sento idiota. Fa més d’un any que no tinc una dona als braços. El cos m’insulta, m’exigeix un altre cos per sadollar la gana monstruosa de tocar-lo i excitar-lo fins a fer-li escopir la persona, la puresa, l’encant”. En una parada habitual, coneix la Samsa, una geòloga sueca que treballa per una multinacional i que aviat accepta una altra feina a Reykjavík.

I aleshores és quan comença la història d’un naufragi en terra ferma, perquè Boulder és, sobretot, l’anàlisi meticulosa —a vegades ajustadament poètica, a vegades tòpicament poètica— de com la rutina pot enfonsar la vida d’una parella instal·lada en el confort. El detonant que accelera la disgregació de la parella és que la dona de la narradora, al cap de deu anys de vida conjunta, vol tenir un fill i ella no. La seva manera de reaccionar és de manual: condemna els llaços familiars, s’engeloseix de la filla, se sent molt sola. Se li fa insofrible veure’s exclosa del lligam que s’estableix entre mare i filla, no tolera els exercicis de la maternitat, tendeix a contemplar la realitat circumdant com un oceà de ridiculeses.

El més interessant del conflicte és que Boulder reprodueix al peu de la lletra els tics del masclisme més ortodox: inconforme amb la intromissió d’una criatura a la seva vida, poc procliu a acceptar el nou rol que l’espera, com un llop de mar desorientat que de cop i volta recupera el rumb, s’emborratxa a la seva taverna habitual, es busca amants.

Els indicis del desgast sentimental, el xoc de caràcters, però, ja havien anat apareixent fredament davant del lector: al cap i la fi, de la mateixa manera que Samsa és sedentària, s’estima els ascensos laborals i els augments de sou i s’alimenta de certeses i relacions socials, Boulder és una nòmada, quan cobra el primer sou al buc mercant té “una sensació de pèrdua” de la seva llibertat, i la seva dona li diu, des del primer moment, que s’assembla “a les grans roques solitàries que hi ha al sud de la Patagònia, peces de món que van sobrar després de la creació, aïllades, exposades a tot”.