Una xarxa de voluntaris per a les 2.000 persones grans cegues i soles durant la pandèmia

El David és voluntari cultural de l'ONCE des de fa dos anys i des de fa dues setmanes fa la compra a persones grans cegues que, en ple confinament pel coronavirus, no tenen ningú que les pugui ajudar. L'Antonia dedica bona part del dia a trucar per telèfon a aquestes persones, xerrar amb elles, insistir-los que no estan soles. La Josefa, de 84 anys, està sola i només conserva el 10% de la visió en un ull. La Teresa té 66 anys, ha perdut el 75% de visió i viu amb la seva mare, de 90 anys, que no hi veu, no hi sent i ha tingut dos infarts. Cada setmana un voluntari els va a comprar els productes bàsics i reben trucades diàries d'altres per combatre la solitud. Són només quatre casos de tots els que hi ha a Catalunya i a la resta d'España, però demostren que una frase senzilla i preciosa, “la il·lusió ho pot tot”, fins i tot es pot fer realitat.

A través del programa de l'ONCE Sempre al teu costat, un equip de psicòlegs, treballadors socials i voluntaris vetllen per les prop de 2.000 persones grans cegues que viuen soles a Catalunya i no poden fer activitats bàsiques. “Ser gran i cec i estar sol són variables que dificulten moltíssim viure amb dignitat”, explica Enric Botí, delegat territorial de l'ONCE a Catalunya. Amb la crisi del coronavirus, la situació s'ha agreujat de manera alarmant per a aquesta gent. Per això el programa es va intensificar a partir del 16 de març amb un pla urgent d'actuació. Prop de 250 persones com el David o l'Antonia mantenen un contacte habitual amb aquests avis i àvies que han quedat reclosos en la seva solitud.

“És gent que realment no té ningú. Pel confinament, s'han quedat sense el seu cuidador habitual, no reben ni visites, ara encara menys, és clar. Establim una relació de confiança amb ells. Els anem a comprar les coses bàsiques: alimentació, neteja, farmàcia… Ens donen els diners per fer la compra, es refien de nosaltres”, explica el David, de 52 anys. “Hi ha qui els baixa les escombraries, o els passeja el gos. Un home gran menjava fred perquè tenia el microones espatllat i no l'hi podien venir a arreglar, doncs el voluntari n'hi va aconseguir un”. La fidelització és clau.

La Josefa està encantada amb el seu voluntari. “Jo dic que són voluntaris de cor. Ho fan perquè ho senten, perquè es preocupen de debò per nosaltres”, diu. “Jo escric com escric, gairebé sense veure-m'hi… però ell entén la llista que faig”, diu la dona, que viu sola al costat de l'Escola Industrial des que va morir el seu marit, ara fa cinc anys. “Aquest dijous ve i li he posat sabó de Marsella, per a la roba, lleixiu, i sabó del cos. I amb això en tindré per a dos mesos. També 150 grams de carn de vedella, que em dona per a dues vegades, perquè menjo poca vedella, la veritat. Jo soc més de gall dindi: també li he apuntat quatre llaunes de paté de gall dindi amb all. I una ampolla de vi per cuinar, que només me'n queda mitja. De capritxos pocs, perquè soc diabètica”. La Josefa, aconsellada pel seu fill metge, que viu a Palma, va comprar moltes de les coses essencials abans que es decretés l'estat d'alarma: “Tinc aigua, 18 cartrons de llet! Tres litres d'oli i també un d'oli verge per a les amanides”, enumera.

L'Antonia té 59 anys i treballa de monitora de viatges socials de l'ONCE. Amb l'estat d'alarma va tornar al seu poble, Fuente la Lancha, a Còrdova, per estar amb la seva mare. “Però mantinc el contacte amb les persones cegues de Barcelona, els truco cada dia per telèfon”, explica. A algunes les coneixia dels viatges, a d'altres no. “M'expliquen la seva vida, com es van quedar cegues, les activitats que feien i que ara ja no poden fer. És molt dur per a elles perquè necessiten suport i ho agraeixen moltíssim. Jo pateixo molt per elles… Ai… la meva Conchita!, que té 90 anys i està molt bé del cap, imagina't, sense poder sortir per a res”.

Xerren de tot, assegura l'Antonia. “N'hi ha que han viscut la postguerra i alguns fins i tot la guerra”, explica la dona. Els seus aplaudiments de cada dia a les vuit del vespre també són per ells: “I no m'oblido de dir-los que treguin el cap per la finestra a picar de mans! Tinc una parella que viuen sols i no tenen ningú i ell, cada dia, a les vuit, toca l'acordió al balcó”.

La situació d'aquestes persones és d'una vulnerabilitat absoluta. “Quan vaig anar al súper hi vaig anar amb molta por”, explica la Teresa, que, amb una discapacitat visual greu, atén la seva mare nonagenària i cega i, des del confinament, no pot comptar amb la seva germana, que viu a Sant Celoni. “No hi he tornat”. LAntonia, que l'atén telefònicament, explica que ells “necessiten tocar-ho tot per orientar-se i ara el millor és no tocar res”.

El David treu mèrit a la tasca que fa, gairebé, gairebé, per coherència amb ell mateix: “Jo els deixo anar un rotllo sobre la solidaritat a les meves dues filles”, diu. “Ara toca que vegin que quan cal ajudar s'ajuda. I em pregunten que per què surto tant de casa si cal confinar-se. Els dic que cal sacrificar-se: la por et pot fer enrere però també et pot fer fer un pas endavant”.