Temps (d’) imprudents

Va arrufar les celles, els ulls se li van fer grossos i esquius darrere la mascareta i va fer marrada. La senyora del cinquè al portal. Primera i única topada veïnal arribats al dia 14 d.c. (després del coronavirus; després del confinament). Em va deixar una mica dolgut, la veritat, sobretot perquè teníem una relació fluida: llibres a canvi de xampany. Potser finalment es va adonar de l’intercanvi desigual. Una mica molest, en qualsevol cas: “En les coses bona part és el com; un bel portarse és la gala del viure”, vaig recordar de Baltasar Gracián. Comprovat: sentència 14 de l’Oráculo manual y arte de prudencia del savi jesuïta.

No l’hauria d’haver obert. La llaminera edició que s’acaba de publicar a Guillermo Escolar, en 9x14 centímetres (“Tot el que és molt bo sempre ha estat poc i rar, és descrèdit si n’hi ha molt; alguns estimen els llibres per la corpulència, com si escrivissin per exercitar abans els braços que no pas l’enginy”), hi convidava. Les sentències escrites per sortir airós en aquella societat també complexa i en crisi del 1647, d’aquell món, igual que el d’avui, hostil i enganyós, d’aparences per sobre de virtuts i veritat, d’homes febles, interessats i maliciosos, continuen tenint una vigència atroç.

El joc va arrencar quan l’atzar va caure en l’aforisme 289 i es van creuar els planys d’una política catalana en roda de premsa de greu moment coronavíric amb aquell “El deixen de tenir per diví el dia que el veuen molt humà”, una celestial virtut que l’autor d’El criticón atribueix com a innegociable en savis i dirigents. I la rayuela es dispara. De sentència a episodi real. Un no parar. “Són ximples tots els que ho semblen i la meitat dels que no ho semblen. L’estupidesa ha conquerit el món”, sorgeix com a ajustada veu en off de la imatge que es divisa des del balcó dels joves veïns del primer, que en la nocturnitat d'un dijous s’entaforen en un cotxe vermell amb bosses de menjar i la cistella per transportar el gat perquè la Generalitat ha teletransmès l’avís de controls de carretera l’endemà per evitar una nova fugida d’Egipte cap a segones residències. És evident: contra parets, platja o muntanya, malgrat tot “són moltes les sectes del caprici, i de totes ha de fugir l’home assenyat”. Temptació de justicier rere la cortineta i de delatar, tot i que “és el màxim saber de vegades no saber, o simular no saber. S’ha de viure amb els altres, i els ignorants són majoria”.

Potser Fernando Simón, coordinador d’emergències de Sanitat, fulleja el manual aquests dies; potser abans de demanar disculpes perquè se li havia fet privilegiadament el test del coronavirus abans que a altres mortals. “Saber fer-se amb tothom: l'equiparació concilia benevolència”, diu l’aforisme 77. I tant que el va aplicar. Sembla, com altres experts, un home savi (“Valer i saber-ho notar és valer dos cops”), però són temps foscos per al coneixement, avui com al Barroc: “Està desactivat el filosofar… Viu desautoritzada la ciència dels assenyats, la ciència ja es considera una impertinència”, alerta Gracián. I per més que adverteixi (“No s'ha de ser fàcil: ni a l'hora de creure, ni a l'hora d'estimar. És molt ordinari mentir, que sigui extraordinari creure”, ordena), un no sap si la raó la té aquell o algun abrandat epidemiòleg de la cohort mèdica de la Generalitat, recordant que “Qualsevol excés de les passions causa indisposició del seny”. Més clar: “Ciència sense seny, bogeria doble”.

Sempre és millor no apassionar-se, perquè a un “no acabi de bullir-li la sang, que tot ho executarà sagnant”. El cert és que a les sis del matí, davant de la ràdio (“Es viu sobretot d’informació: veiem ben poca cosa; vivim de fe aliena”), la sang ja bull. Almenys entre polítics: “Amb les taques dels altres alguns voldrien dissimular, o fins i tot rentar, les seves; o es consolen, que és consol dels estúpids”. Trump i Boris Johnson i Bolsonaro, retratats ja fa 373 anys: “És molt ordinari per contrarestar una estupidesa fer-ne quatre més”.

Un es lleva tan d’hora perquè la vida no té prou hores per al teletreball: un mite de l’hipercapitalisme que s’enfonsa a la primera, tant des del punt de vista tecnològic (xarxes saturades; sistemes que no resisteixen) com humà (caps arreu fent-se presents des de mòbils, ordinadors, missatgeries internes, horari en bucle i tot ara i aquí: “És passió d’estúpids la pressa”). Dos dies, a primera hora, cal continuar impartint les classes universitàries via telemàtica, assaig d’aules com a plató i de profes (potser robots) virtuals. Tant se val el factor humà. El comptador d’assistents amb prou feines arriba a la meitat dels alumnes, que es connecten i desconnecten espasmòdicament; potser el pijama, potser el cafè amb llet, segur el mòbil: “Es fa difícil donar enteniment a qui no té voluntat, i donar més voluntat a qui no té enteniment”.

Es fa dur llegir l’oracle en aquests temps de quarantena. “No es viu si no se sap”. És cert. És un test, molts miralls a les 300 caselles. “L’esperança és gran falsificadora de la veritat”, i potser es pot aplicar a l’autoengany sobre l’evolució del coronavirus… o a la vida d’un mateix. “El que no es veu és com si no hi fos”, etziba, per tot seguit avisar: “No s’ha d’esperar a ser sol que es pon. Un ha de saber fer un triomf del finar mateix”. Llavors, convida a calcular: “De set en set anys diuen que es muda la condició: que sigui per millorar i accentuar el gust”, deixa anar, i classifica les dècades humanes. Als 20, paó; als 30, lleó; als 40, camell; als 50, serp; als 60, gos; als 70, mico; als 80… res! Vegem: hauria de ser ja vuit vegades millor del que vaig ser i és just a l’inrevés, i ni amb diccionari de símbols sé si he de tirar per la capacitat d’ensumar amb una llengua bífida o per la de mediador de processos ocults de transformació, hipersensible a vibracions de baixa freqüència, físics o morals.

“No sigui tafaner, i no serà desairat. Sigui abans avar que no pas pròdig de si mateix (…) No hi vagi mai si no és que el criden, ni hi vagi si no enviat”, recomana Gracián. Doncs adeu. I recordi, en temps imprudents: “No descompondre’s mai. Gran afer del seny: no desgavellar-se mai”. Deixaré el petit Gracián a la bústia de la veïna.