Barri Xino, 1926

El Barri Xino va néixer en unes escales que desemboquen a l’avinguda del Paral·lel. En aquest racó de Barcelona, on acaba el carrer de Sant Bertran, dos pistolers van assassinar el confident de la policia Jaume Ros. Les escales encara són allà —ara sense la font pública que les caracteritzava—, entaforades entre dos edificis de pisos anodins, grisos com un dia ennuvolat. Fora d’un pidolaire que escura una llauna de cervesa, no hi havia ningú en aquesta cantonada de la ciutat el migdia del 20 de març, cinquè dia de confinament per l’epidèmia del coronavirus. Francisco Madrid encetava Sangre en Atarazanas amb el crim produït en aquelles escales. Libros de Vanguardia ha reeditat aquesta obra del 1926, un treball cabdal del periodisme català que va projectar el mite sòrdid del Barri Xino.

Sangre en Atarazanas no havia vist la llum des de la Guerra Civil. Sí que va ser traduït al català el 2010 per Acontravent, l’editorial de Quim Torra, actual president de la Generalitat. Durant la dècada dels anys vint i trenta del segle passat va ser un best-seller que va tenir una dotzena d’edicions, explica l’investigador Paco Villar, coneixedor com n’hi ha pocs de la història del Raval. Ell en conserva un exemplar de la desena edició (Ediciones La Flecha) que li va servir com a guia per desenvolupar el seu Historia y leyenda del Barrio Chino (2009). Madrid (Barcelona, 1900 - Buenos Aires, 1952) va delimitar originalment el Barri Xino en un petit quadrant entre les Drassanes, el Paral·lel —abans Marqués del Duero— i la rambla de Santa Mònica, amb els carrers de l’Arc del Teatre, Nou de la Rambla —antiga Conde de Asalto— i del Cid com a artèries interiors. El periodista era flexible amb els límits geogràfics, i per això introduïa al cabaret Excelsior, al número 33 de la Rambla, un personatge destacat del llibre: la venedora de mistos addicta a la cocaïna.

L’Excelsior s’ubicava en un edifici amb una façana bellament guarnida que procedia de l’anterior Salón de Proyecciones. Dues màscares de sàtirs, amb mirades demoníaques, presideixen avui l’entrada d’un cafè i d’un hotel, tancats i tapiats amb un plafó rosa. Un home treu el cap per una finestra i demana al periodista què hi fa al carrer prenent notes en plena quarantena per l’epidèmia. “Del Raval de Madrid ja no en queda res, ni l’ambient ni el tipus de vida”, conclou Villar.

Madrid va evocar el 1934 que el concepte de “Barri Xino” se li va ocórrer un dia que va veure un asiàtic venent penjolls en una taverna: “On vivien els xinesos que a cada cantonada venien la seva quincalla? Han de viure per aquí. Seria curiós que Barcelona, com Londres, com Nova York, tingués una desconeguda Chinatown, ignorada pels catalans. Les ciutats xineses són misterioses i es formen en les pitjors cruïlles de les porcions metropolitanes. Allà hi van els clients dels fumadors d’opi, els cocaïnòmans, hi ha els prostíbuls absurds, els perseguits per delictes de sang. Per què no ha de ser aquest el nostre barri xino?”. L’autoria del nom va ser posteriorment discutida. El periodista Sempronio —recordava Xavier Moret fa quinze anys a EL PAÍS— assegurava que el terme havia estat una invenció del governador civil de l’època, Joaquim Milans del Bosch. Un dels companys de redacció de Madrid al setmanari El Escándalo, Àngel Marsà, es va proclamar l’inventor del terme, segons Villar. Marsà va publicar amb el pseudònim Enrique Mistral una sèrie de reportatges dedicats al Districte Cinquè (el Raval actual) previs a Sangre en Atarazanas. Però no va emprar mai el concepte. L’únic segur és que el primer registre escrit del Barri Xino és de Madrid.

La diferència de Marsà/Mistral respecte de Madrid era el seu moralisme, explica l’historiador del cinema Joan Miquel Gual en la seva tesi doctoral De la picota a la piqueta (2015): “El to apocalíptic de croada contra la sexualitat que tenia lloc en l’obra de Mistral va tenir el seu eco immediat en els primers mesos de la dictadura [de Primo de Rivera]”. Madrid actuava d’una altra manera. “Feia un bon periodisme. Era incisiu. Va ser capdavanter en un nou reporterisme, amb llenguatge del carrer i lliure de moralismes”, explica Villar, que també subratlla que la revista El Escándalo (la publicació de la qual va impulsar Madrid, on va escriure els articles que eren la base de Sangre en Atarazanas) va ser pionera en una nova indústria de mitjans visualment moderns i concebuts per a un gran públic. “Però també tenia un deix sensacionalista”, concedeix Villar. És el sensacionalisme, com a estigmatitzador d’una zona, el que l’hispanista britànic Chris Ealham va criticar a l’assaig Geografía imaginada. Ideología, espacio urbano y protesta en la creación del Barrio Chino: “Per Madrid, el Barri Xino era un ‘terrible focus d’infecció’, ‘domicili de mala gent i dels baixos fons”. “Els seus col·legues d’El Escándalo”, prossegueix Ealham, “van desenvolupar aquests temes amb avidesa. El Barri Xino va ser fetitxitzat, se’l va dotar de poders causals, capaç suposadament de destruir tota vida moral i física”.

Villar creu que el parer d’Ealham és injust, sobretot perquè des de finals del XIX, amb la desindustrialització del barri, “al Raval hi havia mort, misèria galopant, hampa i conflicte obrer. Res d’això no ho va inventar Madrid; ja hi era”. El que és cert és que el supervendes de Madrid i la dèria pel reporterisme realista van engrandir el mite del Xino, com afirmava el mateix Madrid: “Després de Sangre en Atarazanas va néixer el foment del turisme al barri i la popularitat cosmopolita dels seus carrers i d’alguns dels seus tuguris, que de vulgars tavernes han passat a ser bars pintorescament elegants i negocis fastuosos. No arriba un turista a Barcelona que no desitgi conèixer la mala vida de la ciutat”.

El periodista Julià Guillamon, responsable de la reedició del llibre, també defensa la feina que va fer Madrid: “No va idealitzar el Barri Xino, com els escriptors francesos contemporanis, ni el va utilitzar com un mirall on contemplar l’esnobisme i la frivolitat dels rics de Barcelona, com Josep Maria de Sagarra a la novel·la Vida privada (1932). A Sangre en Atarazanas va reflectir la humanitat del Barri Xino. És una idea que es concentra en una imatge de les primeres pàgines, quan diu que al Barri Xino s’ajunten ‘d’una manera absurda i única, la casa d’alcavoteria i la lleteria per als obrers que matinen’”.

Amb ‘Sangre en Atarazanas’ sorgí el turisme al Xino: carrers i tuguris tocaren la popularitat cosmopolita

Els dos fenòmens històrics que determinen el destí del Raval són la desindustrialització, a partir de finals del XIX, i la Primera Guerra Mundial (1914-1918), quan Barcelona, en l’Espanya neutral durant el conflicte, es converteix en port i camp d’acció de persones d’arreu d’Europa, amb els seus diners i les tendències modernes d’oci, vici i afers tèrbols. Ealham detalla que l’abandonament de les fàbriques és ràpidament substituït per un descontrol que va empènyer el Raval a una degradació i a “uns conflictes polítics i socials que van ser criminalitzats”. Durant la Segona República, recorda, es desenvolupa un projecte per reurbanitzar el Raval (Ildefons Cerdà ja havia proposat reformes per al barri), ideat per l’arquitecte Le Corbusier i pels seus seguidors catalans del GATCPAC, amb el vistiplau dels presidents de la Generalitat Francesc Macià i després Lluís Companys. “Companys va parlar en confiança amb Josep Lluís Sert, un dels deixebles de Le Corbusier a Barcelona, sobre el seu desig de destruir el Raval ‘a canonades’”, afirma Ealham. “En una visita al Raval, Le Corbusier quedà horroritzat per la condició dels habitatges, insalubre i en ruïnes, i per la densitat urbana de la zona”.

Les problemàtiques socials del Raval no només hi eren abans que Madrid emprés la seva ploma, també sembla que en part s’hagin mantingut fins a l’actualitat. A l’avinguda de les Drassanes amb Arc del Teatre, allà on hi havia la mítica taverna La Mina, hi ha la moderna arquitectura de la seu de la Seguretat Social i un hotel de disseny per a turistes globals. A La Mina, cap i casal del Barri Xino, Madrid va entrevistar a canvi d’una Xibeca el Xato Pintó, mestre tatuador, ofici après a Algèria: “No fa gaire li vaig pintar al cor a un sindicalista un dibuix fúnebre. Representava una tomba, una creu i un mariner plorant al damunt. Era una magnífica obra d’art”. A uns pocs metres d’on hi havia la taverna, una vintena de drogodependents s’apleguen com somnàmbuls a les portes del centre d’assistència d’addiccions de l’Ajuntament.

A l’altra banda del Paral·lel, al parc de les Tres Xemeneies, on La Canadenca va construir-hi la central elèctrica, una quarantena de ciutadans subsaharians hi han plantat tendes i han aparcat els carros que utilitzen per recollir ferralla. La central va desaparèixer, com també va desaparèixer el veí Arc d’en Cirés. “L’Arc d’en Cirés té la seva més gran animació a les sis de la tarda”, escrivia Madrid. “A aquella hora s’hi reuneixen tots els pinxos de Barcelona. Assalten el vianant oferint-li rellotges, cadenes, mocadors, moneders, agulles de corbata, llençols encara humits, que poques hores abans eren als estenedors del terrat. Són els nostres joves raters. Tenen 18, 20 anys. Porten lligat al coll un mocador de seda blanc i la gorra com Douglas Fairbanks”. D’allò només queda un rectangle de pedra batejat com els Jardins de les Voltes d’en Cirés, amb acàcies, una zona d’esbarjo infantil i dues taules de ping-pong que uns pidolaires utilitzen per preparar el dinar.

“En l’època daurada d’aquell Barri Xino, quan allò era un parc temàtic de la mala vida que competia amb Marsella, els seus dos grans reporters eren Madrid i Domènec de Bellmunt”, comenta Francesc Canosa, professor de Periodisme de la Universitat Ramon Llull. Bellmunt estava polititzat com Madrid, i igualment va seguir el nou periodisme d’observació, de recollir veus i documentació, aplicant-lo als baixos fons de la ciutat i retratant-los al llibre Les catacumbes de Barcelona. Canosa veu en aquests dos noms el símil català de celebritats internacionals com Albert Londres, John Reed o Ilya Ehrenburg. Els mitjans on es publicava aquell periodisme narratiu eren capçaleres com La Publicitat, Mirador o La Rambla. Madrid també va treballar per a la nova premsa liberal de la capital d’Espanya, com La Voz o El Sol. “Tots els diaris tenien reporters”, diu Canosa, i hi destaca noms com Josep Maria Planes (autor, el 1931, de Les nits de Barcelona, sobre la vida nocturna de la ciutat), el mateix Josep Pla o la periodista Irene Polo. “Però Madrid era precursor”, corrobora Canosa, des de les pàgines d’El Escándalo i anteriorment des de Los Miserables, una revista de l’esquerra radical.

Canosa creu que la clau de volta era “la gran construcció mediàtica” que aquella generació va bastir sobre el costat fosc de Barcelona, traslladant els reportatges a llibres i obres de teatre. Assenyala que el paradigma d’aquesta estratègia era la colla del Bar del Centro, un cafè de La Rambla, on tots els seus components escrivien per al teatre, la novel·la i el cinema. Eren noms com Madrid, Lluís Capdevila o Manuel Fontdevila. L’èxit de marca que van aconseguir va convertir el Barri Xino en un referent internacional per on passarien els novel·listes francesos Jean Genet, Francis Carco o Pieyre de Mandiargues.

Madrid va ser crític amb el turisme del vici, tot i que l’havia alimentat amb els seus llibres i reportatges; ell mateix havia fet de guia del Xino per a visitants estrangers o per a membres de l’alta societat barcelonina. Madrid havia destacat per “una vida plena de contrastos”, apunta Guillamon. Va començar sent militant del Partit Radical de Lerroux per acabar sent proper a Macià i Companys. Això no l’aturava per criticar en els seus reportatges la manca de reacció de la Generalitat contra les xarxes de prostitució de jueus de l’Europa de l’Est, emprant en alguns moments una dialèctica antisemita. Va portar les seves idees fins a les últimes conseqüències. Per un article crític amb Alfons XIII va ser empresonat, i per un llibre denunciant la violència de la FAI va córrer el perill de ser executat per l’anarquisme. Per això va ser destinat durant la Guerra Civil a l’ambaixada a Buenos Aires. Allà s’hi va quedar fins a la seva defunció, el 1952. “Poca gent sap qui és Madrid. Amb excepcions, no se n’ha tornat a parlar”, diu Villar. La seva fugida, l’exili, una vida massa curta i la dictadura el van enterrar en l’oblit. Fins avui.