La vida congelada a la Rambla

Tres senyors grans fullejaven diumenge al matí, cap a les 9.30, un diari a les cadires individuals de la Rambla, just al davant de la Font de Canaletes. Un guàrdia urbà hi va mantenir una discussió aferrissada i, al final, a contracor, van acabar aixecant-se i marxant Rambla avall. L'agent se'n va anar després cap a l'estació de metro de la plaça de Catalunya, on l'esperaven altres companys. La Rambla es va llevar diumenge intentant digerir l'ordre de confinament per la pandèmia. La vida, a poc a poc, va començar a congelar-se al passeig, gairebé a càmera lenta.

La Rambla ha quedat buida. En 48 hores, l'avinguda s'ha convertit en una mena d'escenari d'on van desapareixent a poc a poc els actors. Amb prou feines queda ningú. Turistes amb maletes de rodes camí de l'estació, estrangers que han quedat atrapats a Barcelona, algun runner que desafia les mesures, veïns que van a reciclar i que van a comprar el pa i aprofiten per fer un tomb.

—No cal que hi vagin tots dos, amb un n'hi ha prou. A partir de dimecres, multem.

Un agent al costat d'un cotxe-patrulla, a l'altura de la Virreina, recorda que això no és cap broma. Un rètol lluminós parpelleja dalt del vehicle dient: “Accés prohibit”. Molts sembla que al migdia encara no se n'hagin assabentat. Rambla avall, cap a Colom, el passeig està prou concorregut. “Els turistes no ho saben”, assenyala el policia.

Ni el Liceu, ni teatres, ni cafeteries, ni quioscos (la majoria tancats). Persianes abaixades a la Rambla i als carrers adjacents excepte un despistat tot a cent. Les farmàcies avisen que ja no tenen mascaretes. Taxis sense clients. I busos que circulen sense passatgers. Ni una ànima a la parada del V-13.

—No poden romandre a la via pública. Vagin a casa! —se sent des de la megafonia d'un cotxe de la Guàrdia Urbana.

Dolores Ibáñez, de 83 anys, la senyora Lolita, en fa 61 que viu al passeig i s'agafa amb filosofia el que ha de venir. “La Rambla està morta. Ni al carrer Bonsuccés, on sempre hi ha trànsit, no es veu ningú. Això és pitjor que una guerra. No afecta només uns països: afecta tothom igual”.

Fa una setmana que ja no surt de casa i no la preocupa quedar-se sense provisions perquè té els seus fills i es fa portar els productes al domicili. Tampoc l'espanta el coronavirus: “El que hagi de ser, serà. No penso obsessionar-m'hi”, diu. I convida els veïns a tenir paciència perquè això pot ser molt llarg. “A mi no m'afecta gaire perquè jo sempre havia treballat a casa cosint cuir. I hi estic acostumada”. No nega que les vistes des del seu balcó fan que tot sigui més suportable. I planteja gairebé un dubte universal: “Per què poden obrir les perruqueries? La gent no es pot dutxar i rentar-se el cabell?”.

No ha reaccionat tan bé la Núria Riera, de 77 anys, una altra veïna del mateix bloc. “M'enfilo per les parets”, admet. “Ho porto molt malament”. Molt activa, la senyora Núria va tres vegades a la setmana al gimnàs, camina molt i va a buscar els nets a l'escola. L'espanta una cosa: que pugui emmalaltir i fastiguejar així la seva filla.

La nit és gairebé tètrica a la Rambla. No s'hi veu ni una ànima però, per sobre de tot, no se sent res. I aquest pesat silenci evoca el de les hores posteriors a l'atemptat del 2017. Gens de moviment. Fins i tot es troba a faltar el grup de break dance que balla gairebé cada nit amb la seva música incansable. Gairebé no es veuen pakistanesos venent cervesa. Però la vida continua. I la senyora Núria té clar que sortirà a comprar. Encara que admet que ahir volia anar a veure una amiga que viu al costat de casa però hi va renunciar: “És que m'han ficat la por al cos. Ha sortit a la tele que fins i tot han fet fora gent dels bancs de la Rambla”.