Ja podeu llegir Àngela Graupera

Si escriviu Àngela Graupera al cercador d’internet, trobareu de seguida l’edició actual del seu llibre sobre la Primera Guerra Mundial, El gran crimen. Lo que yo he visto en la guerra. És un dels documents altament humans i més ferotges sobre aquella contesa bàrbara de trinxeres en què milions de joves europeus van morir sense haver sortit del poble fins llavors. L’autora, periodista, escriptora i viatgera poliglota, primera corresponsal de guerra catalana, escriu com a infermera de la Creu Roja. Fulgurant i cru com un documental sense filtres, només els seus ulls atents al dolor dels soldats, es torna a alçar com un rèquiem implacable. Cal llegir-la, no és carn d’hemeroteca.

Quan Joan Marcet, reporter i corresponsal televisiu a tants llocs, em va demanar un pròleg per a aquest llibre amb què començava l’aventura d’editar (Chapiteau 2.3.), no ho vaig dubtar, però vaig trigar a posar-m’hi: el que llegia feia mal, molt. Àngela Graupera, cultivada escriptora i activista a favor de canvis socials feministes i igualitaris, pacifista, era a la fossa de la Història. Havia nascut a Barcelona el 1876 i hi va morir el 1940. Casada i mare d’una filla, el juny del 1914 havia obtingut el títol d’infermera a l’Hospital Clínic i així se’n va anar a la guerra. Poca cosa més se sap de la seva joventut, de moment.

Quan va cap a Sèrbia com a infermera voluntària de la Creu Roja francesa té 38 anys. En aquella guerra s’estrena com a corresponsal, més tard contarà la persecució turca dels grecs després de la Gran Guerra i el desastre d’Annual des de Melilla. Sèrbia va ser la seva resplendor, el seu llamp pacifista.

Allà, davant de l’horror, es posa a escriure en paral·lel al treball hospitalari, molt dur, i decideix enviar cròniques –pel seu compte– al diari barceloní Las Noticias, que les accepta. N’enviarà més d’un centenar. Escriptura vibrant, en primera persona, rapidesa de telegrama, l’impacte visual hi domina. El que veu, el que comprèn d’aquella matança, que ho va ser, molt més del que sabem, se li queda gravat. És una infermera dotada per al tracte amb els joves destrossats, pel do de llengües, per la seva intel·ligència de la situació: “Pobles que es diuen civilitzats fan servir la seva admirable ciència i llargs anys de estudis perseverants buscant els procediments bàrbars i eficaços per destruir altres pobles, perquè aquests tenen (…) mercats industrials més extensos (…) Als fronts es destrossen per qüestions econòmiques; aquí a l’hospital s’assassina per fanatisme”. Els maten, maten a l’hospital els enemics capturats, així de clar.

En tornar a casa, amb el temps, basteix aquest llibre, que publica el 1935. Una edició a La Revista Blanca, dels pares de la líder anarquista Federica Montseny. La Graupera també escrivia per a la col·lecció de novel·letes rosa de la casa, La Novela ideal, no estudiada encara a fons, un arc pulp, de literatura popular, segurament deliciós, de propostes d’escriptores anarquistes i socialistes per a les seves lectores proletàries, altres formes de relació de parella.

El gran crimen no té res de rosa ni de novel·leta. Escrit en primera persona, a retalls ràpids, en notes de l’autora després de les penoses jornades a l’hospital al·lucinant, es llegeix com un documental. Les imatges, en brut, se succeeixen en un text premonitori d’allò que l’escriptor Samuel Beckett diria anys després: l’estil no és sinó un corbatí en un coll cancerós. Fa pensar també en el documental de John Huston en tornar de la Segona Guerra Mundial, Let there be light (Que es faci la llum, 1946), rodat en un hospital per a soldats amb psicosi de guerra. I la primera persona, el seu jo allunyat de pretensions i narcisismes, s’avança al documental i a l’art feministes dels seixanta i setanta. Pel fulgor i la puresa, la veritat i el tremp.

Àngela Graupera narra l’horror modern. La seva obscura poesia és una espurna femenina atordida pel que els homes fan a altres homes. Els soldats ho saben i tot i així esperen alguna cosa de la mort: “Cada home du tancat en el seu món interior una passió, un drama, un poema, una grata emoció per cultivar al jardí espiritual, i que a voltes floreix al peu de la tomba”. En aquesta ràfega, soldat i infermera albiren una certa pau. Però no arribarà el descans per a ella: “A la nit no puc dormir, perseguida pel record d’aquella vida màrtir i humil que va esperar extingir-se en el refugi dels meus braços”. Un llibre imprescindible que vostè ja pot llegir.

Mercè Ibarz és escriptora i crítica cultural.