Suborns i plagis a la catedral de Barcelona

La façana gòtica de la catedral de Barcelona, l’edifici gòtic més important de la ciutat, no és gòtica; és una obra que es va construir a finals del segle XIX, encara que pocs barcelonins ho saben, i gairebé cap dels milers de turistes que la fotografien diàriament, tampoc. Costa creure-ho, però aquest enorme teló de pedra que li dona caràcter a la catedral de Barcelona és fruit de l’interès d’un ric banquer i polític, Manuel Girona, que va proporcionar els recursos per aixecar-la, després de no trobar el suport de cap institució. Amb la seva acció i la de la seva família es va poder acabar l’edifici inacabat des de començaments del segle XV per falta de mitjans.

Com es van dur a terme aquests treballs, els interessos dels seus protagonistes, les argúcies dels promotors i els problemes amb què es va trobar una obra així, s’expliquen en l’exposició Vallmitjana i la façana de la catedral inaugurada a la Pia Almoina (fins a l’1 d’abril). En aquest edifici situat al costat del principal temple de la ciutat (amb permís de la Sagrada Família) s’explica, també, el paper que la família Vallmitjana —escultors que van revolucionar l’escultura catalana cap al 1900— va jugar en la nova façana i com van haver de sotmetre els seus treballs als criteris que va imposar Madrid per ser acceptats.

Fins fa un segle la catedral de Barcelona comptava amb una façana sense ornaments, lluny de la importància i la riquesa de la resta del conjunt; una cosa que desmereixia una ciutat que no parava de créixer i atreure nous ciutadans. Va ser llavors quan es va generar la necessitat de dotar-la d’una façana d’importància seguint el plànol que havia fet el 1408 Carles Galters de Rouen, el Mestre Carlí. I aquí entra Manuel Girona que va presentar un projecte propi, encara que només havia estudiat un any d’arquitectura a Madrid, que faria l’arquitecte municipal Josep Oriol Mestres i el seu ajudant August Font. La seva proposta, inspirada en el gòtic mediterrani, conforme amb la resta del temple i els altres exemples de l’època de la ciutat, va ser la que el 1887 va rebre el suport de l’Acadèmia de Belles Arts de Madrid.

Però el projecte pel qual va apostar la ciutat va ser un altre; el de Joan Martorell, per llavors l’arquitecte d’Eusebi Güell, que va crear una façana neogòtica, vertical, ornamental i preciosista, que rematava amb una agulla colossal.

La polèmica estava servida per la qual cosa es va generar un fort debat entre els barcelonins i en la premsa, com evidencien els retalls de diaris que es poden veure en l’exposició, així com les cartes creuades entre els arquitectes, l’Ajuntament i els promotors. En la mostra es pot veure el projecte de Martorell delineat per Antoni Gaudí i una inscripció feta per Lluís Domènech i Montaner, alumnes i col·laboradors seus. Per promocionar-ho davant les altres opcions, Eusebi Güell no va dubtar a pagar la impressió del dibuix i regalar-lo amb la revista La Reinaxença. També se’l va acusar de voler donar (subornar amb) 20.000 duros l’Ajuntament perquè tirés endavant.

Va guanyar el projecte de Josep Mestres, que al final va copiar el de Joan Martorell

Després de diverses modificacions, el projecte que es va materialitzar va ser una síntesi del de Mestres i el de Martorell, després de copiar les dues torres laterals, un fris d’arcs cecs i un cimbori de 90 metres, set menys que el de Martorell, que no eren en l’original.

La segona part de la mostra comissariada per Cristina Rodríguez i Natàlia Esquinas, de la Universitat de Barcelona, que col·labora amb el Museu Diocesà en la seva organització, està dedicada al programa escultòric de la façana que compta amb més de 33 escultures, en què a més de les 21 figures que va fer Agapit Vallmitjana i Barbany —El Crist i els 12 apòstols, tots d’1,80 d’alçada, i vuit rostres de la part superior—, hi van intervenir Eduard Batiste, Agustí Querol, Joan Roig, Francesc Pagès, Pere Carbonell i Rafael Atché, creant imatges dels sants amb una advocació que està present a l’interior del temple. Totes van haver de respectar les condicions imposades també per Madrid, que les escultures haurien de remetre a l’art cristià dels segles XIV i XV.

La façana del temple es va acabar el 1898 i l’enorme cimbori el 1912

A la mostra s’explica, per primera vegada, l’atribució correcta de totes aquestes escultures, i com no sempre la proposta inicial va ser el que es va acabar fent, sinó que va caldre anar “modificant-les per complir els requisits de convencionalisme i aparença gòtica”, explica Rodríguez. Un no ho va aconseguir: “Fèlix Ferrer va rebre l’encàrrec de fer santa Eulàlia, sant Roc i sant Fèlix, però l’Acadèmia de Madrid va rebutjar els esbossos per rígids i falta d’atributs i aquests sants es van acabar encarregant a dos escultors diferents”, explica.

Els treballs van acabar el 1898 i el 1905 Girona va morir sense poder veure acabat el cimbori que els seus fills van continuar pagant fins a 1912. Malgrat no poder veure acabada la seva empresa, Girona continua vinculat amb el temple. Després de morir va ser enterrat en un mausoleu dins el claustre, encara que la majoria dels visitants de l’edifici (2,5 milions a l’any) no se n’adonen. És el mateix que els passa quan fotografien la façana pensant que és gòtica, sense saber que té poc més de cent anys.