El programa

Ada Colau va manifestar fa cosa d’un any que estava orgullosa de ser la primera alcaldessa bisexual de Barcelona, com si aquesta condició pogués ser motiu d’orgull en una societat que garanteix el dret de les persones a negociar lliurement les seves tendències sexuals, i on les idees que es deixen caure com una pluja fina sobre l’opinió pública més aviat semblen destinades a abolir l’heterosexualitat. No fa gaire, la nova directora de l’Instituto de la Mujer, Beatriz Gimeno, va fer aquesta declaració d’intencions: “L’heterosexualitat no és la manera natural de viure la sexualitat, sinó una eina política i social amb una funció molt concreta que les feministes van denunciar fa dècades: subordinar les dones als homes”. Mentrestant, a les universitats s’impedeix la paraula a les veus discrepants —com va passar fa poc a la Universitat Pompeu Fabra amb el professor Pablo de Lora— i se celebren col·loquis on es pot sentir que el desig heterosexual de les dones és una construcció social imposada pel subjecte desitjant, que no és altre que l’home proveït de penis i a qui, en el moment de néixer, se li ha assignat el sexe masculí. Sent, doncs, aquesta la doctrina que s’imparteix una i altra vegada amb pretensions científiques —la pell de xai de la ideologia de gènere és un tortuós pseudoacademicisme—, la salvació de les dones ha de venir forçosament per la via d’integrar-les totes en el col·lectiu LGTBIQ.

A Sexual Personae, el clàssic assaig de Camille Paglia —publicat el 1990 i reeditat aquest any per Deusto en una excel·lent versió castellana de Pilar Vázquez—, es parla de l’ús desvirtuat de l’androgínia, una de les manifestacions de la complexa sexualitat humana, per part d’un feminisme corromput per la ideologia de gènere: “Les feministes l’han polititzat per convertir-la en una arma contra el principi masculí. Redefinida, vol dir actualment que els homes han de ser com les dones, i les dones com els vingui de gust”.

Aquestes paraules tenen un abast molt més ampli del que pot fer pensar l’absència del context, però si les destaco és perquè testimonien que la destrucció de la masculinitat no és un objectiu recent. Paglia s’ha passat la vida estudiant els fonaments biològics i antropològics de la diferenciació sexual. Les seves reflexions, impulsades per un coneixement profund de la història d’Occident, són massa complexes perquè puguin arribar a l’opinió pública amb la facilitat amb què hi arriben les consignes de l’activisme radical, però fa estrany que un programa tan maníac com el que se’ns vol imposar s’elevi cada vegada més amunt en lloc de caure pel seu propi pes.