El partit del mig

N’hi ha que diuen que la casualitat no existeix. Això no impedeix que algunes vegades es manifesti, tot i que els qui només creuen en la racionalitat responguin que tot passa per alguna cosa. Per exemple, fent coincidir en la mateixa setmana la presentació de dos llibres escrits per dos polítics marginats que en les seves pàgines purguen les penes i proposen les seves solucions. I, com que tots dos van compartir parit i errors, tot i que en plans diferents, també tots dos concorden en l’alternativa al despropòsit. Partint de la seva expiació aspiren a aconseguir el zenit de la nostra redempció.

A Marta Pascal (Perdre la por, La Catarata) li hauria agradat formar part del PNB. De fet, ella pensava que podia dirigir el seu equivalent a Catalunya. Una cosa així com un PNC capaç de mantenir l’esperit fundacional de CiU adaptat al nou segle. Això suposaria incorporar la defensa de la independència com un ideal sense terminis ni concessions. No per casualitat (altre cop) el pròleg el signa Iñigo Urkullu. El lehendakari advoca per deixar enrere carrerons sense sortida, decisions unilaterals, línies vermelles, amenaces i provocacions. Només així, afegeix el també candidat a la reelecció, s’evita qualsevol forma de fractura traumàtica de la societat. A partir d’aquestes primeres pàgines, l’encara senadora matisa més que no pas discrepa sobre el que ha passat, com ho ha viscut i el que ella creu que caldria fer. És obvi que la seva confiança va ser traïda; la seva veu, silenciada, i la seva figura, desplaçada. Va dir que va callar i va acatar per respecte i disciplina. Ara admet que va ser la por. El títol del llibre ho justifica.

Tot català conscienciat políticament sap que aquest pragmatisme avui està en mans d’ERC. D’aquí venen les trifulgues amb els socis ancorats en posicions més radicals. Extremes. Un intercanvi de cromos que continua provocant una lluita descarnada per l’hegemonia, amb un regueró de sang fratricida tacant el camí de l’independentisme. Així, avui la seva ruta, més que per l’esperança, està senyalitzada per la desconfiança. El mateix sentiment que els qui reivindiquen el llegat de més de 20 anys d’autogovern en aquell virtual oasi català mantenen cap a la doble proposta: pactar o trencar. En un cas, per raons ideològiques; en l’altre, per motius psiquiàtrics. De fet, els que ho senten així no es tallen a l’hora de titllar de bojos els seus antics correligionaris.

El cas de Santi Vila (Vèncer i convèncer, Grup 62) passa per canalitzar en les seves vivències durant el judici que el va fer seure al banc dels acusats i la contrició que el va acompanyar per reclamar el dret a equivocar-se. Demana perdó, clama compassió, recrimina al pujolisme no implicar-se en la governabilitat d’Espanya i adjunta un decàleg de mínims per poder tirar endavant. El seu llibre és la crònica d’una impotència. Poc ortodoxa, com li correspon i demostra a través del llistat de citacions: de Gil de Biedma a Oscar Wilde passant per Rosalía. Unamuno apareix al títol. Però els dos verbs inspirats per qui es va equivocar doblement, ja deixen veure l'ànsia per reconduir un conflicte que s’ha escapat de les mans d’una de les dues parts que el van provocar. L’altra segueix en la seva croada.

Les presentacions dels dos llibres van convocar alguns anhelosos. Uns amb més història que d’altres, però representants, tots, de la voluntat i el desig de donar aixopluc als orfes electorals de la batalla. Aquells 300.000 de què parlen alguns sociòlegs que creuen que avalarien una nova formació de centre, liberal, situada en un subtil matís que diferencia el catalanisme del nacionalisme i sense fer fàstics a aspiracions superiors. En una frase: aquelles persones que se senten catalanes però se saben espanyoles. Votants seguidors inconscients de la màxima de Pascal: el cor té raons que la raó ignora.

Si és cert que tot aquest suposat batalló està esperant el seu comandant en cap, també ho és que els seus generals estan perduts al laberint. Fins a quatre grups, entre formacions existents però diluïdes, aspirants, observants, diriments, expectants i dubitatives, estan fent càbales, parlant, sondejant, negociant i conspirant per fer-se un suposat lloc. Tots el volen ocupar, tot i que saben que el buit no existeix. I que el sentiment d’orfandat es dilueix amb el temps. Perquè la vida continua i és possible i fins i tot probable que aquella multitud hagi trobat destí al seu sufragi. No sembla un col·lectiu que tendeixi a l’abstenció. Al contrari. El seu dubte existencial podria tenir a veure amb l’equidistància. Qualsevol de les dues trinxeres li desagrada per igual. Ara, sense superar el trauma però adaptant-se a les noves circumstàncies, pot ser que continuïn esperant el partit del mig que no arriba, però a un ritme diferent. El que marca aquella vella cançó d’Antonio Machín: “Yo no tengo padre, yo no tengo madre, yo no tengo a nadie que me quiera”. Això sí, amb les maraques a la mà.