Imatges primerenques venint

L’obra de l’artista barcelonina Francesca Llopis (1956) es mou entre l’expressionisme i l’informalisme. Potser perquè les seves pintures són veladures abans que empastats, els seus gestos sobre la tela passen més inadvertits que altres expressions d’autors energètics (a l’estil de Fautrier o Wols). No obstant això, mantenen cert il·lusionisme, tal com es veu en la recent exposició a la Galeria K, treballs que abasten vint anys i que són exercicis d’enrenou sobre tela, paper o fusta, paisatges que van anar canviant fins a ser fixats en un instant final; contingents, gens dramàtics, recorden la pintura amb les branquetes i els dits a la llar d’infants abans del cataclisme de la maduresa.

En aquests impassos es mouen les seves obres, amb colors (tintes, acrílics i algun oli), caramel, albergínia, caviar, gelatines, blaus blanquinosos. Són signes de sinceritat, espontanis, realitzats horitzontalment (el paper o la tela estan sobre una taula, o a terra), que delimiten camps i retícules gairebé sense continguts figuratius, potser algunes parts del cos (com ara panxes, vulves, esquelets), petxines, papallones, al·lucinacions còsmiques. Autògrafs, automatismes i degotejos travessen el seu “camp d’operació”, són llocs de llum, i aquest és el signe real de la presència activa de l’artista. És el mite de l’espontaneïtat dut al lliure albir, un dels pocs espais de l’autoconsciència/l’inconscient que queden dins del sistema de l’art avui, tan sobrecarregat d’activisme i explotació consumista. La part més feble del conjunt pictòric és precisament aquesta monotonia de composició i siluetejats (l’academització), ja que no tenen allò que havia cridat poderosament l’atenció dels crítics a mitjan segle passat: el toc.

Aquesta sensació d’allò material, el toc fet color o gest, apareix però en allò preparatori, quan els enigmes s’obren a la llibreta de l’artista, estenent-se lateralment en una superfície primer comprimida i després desplegats, on la taca és òptica i part essencial de l’espai ambiental. I el millor passa, és clar, en un llibreria, la Calders, on Llopis ha col·locat 80 llibres d’apunts pictòrics oberts o semioberts a les lleixes superiors. Són quaranta anys de diaris visuals, moleskines i llibres d’artista que saturen l’espai de la literatura.

Infiltrada és el títol d’aquest mostrari de sentiments, esbossos i gestos —“imatges primerenques venint”, en expressió de Jackson Pollock— que s’ordenen i desordenen. La instal·lació està comissariada per Pilar Bonet i demostra que l’obra d’art no està simplement en el mecanisme de conclusió, sinó que també pot ser dramàtica i emotiva en nous contextos de lectura, un dels quals està basat en el ritual i en la transparència que li dona el paper, fent del dibuix alguna cosa relacional, dinàmica, musical, senyal que l’artista vol assolir una totalitat absoluta i no la simple expressió de les seves emocions.

Això es percep en una de les sèries compostes per cal·ligrafies i poemes visuals, Llibre de llàgrimes, fruit de l’estada de Llopis en un temple xintoista japonès, fa dos anys, on va realitzar uns dibuixos (els emes japonesos) de tinta fets amb baldufes i cintes de màsters musicals. Representen les pregàries dirigides als déus (kami) que després són cremades a l’emado. La composició és una partitura que pensaran primer i interpretaran després dos músics, Barbara Held (violí) i Reiko Yamada (piano), dijous que ve, quan es tanqui l’exposició. El dibuix com a antiforma horitzontal i no colonitzat per ningú que no sigui l’intèrpret.